Anatomia humana

La importància de penedir-se'n

|

Valorar:
Visto 46 veces

Trobo ben útil l’article que s’acaba de publicar sobre el valor del penediment en medicina. Penedir-se’n és una experiència difícil, però cal mirar per tal que sigui útil.

El penediment se sol veure com un sentiment negatiu que resulta de la inesperada i mala evolució involuntària d’una actuació mèdica.

El metge pot penedir-se’n perquè no va fer tot el que calia fer, o perquè ho va fer amb poca qualitat assistencial o professional. O perquè no va actuar amb la rapidesa que calia o, per contra, perquè va actuar amb massa rapidesa.

O per imprudència, o per negligència, o perquè no va preveure totes les possibilitats, tot el que pot passar, totes les complicacions i efectes secundaris que són possibles però no probables.

2El pacient, al seu torn, pot penedir-se’n perquè va escollir o acceptar un metge o una institució basant-se només en criteris subjectius. O perquè s’hi va confiar massa, o perquè no hi va preveure complicacions i efectes secundaris, o per imprudència, o per negligència.

O perquè va consultar en mal moment o al lloc equivocat, o perquè en va fer un mal ús, o un ús abusiu, d’un professional, d’un servei.

Mil motius hi ha perquè al metge li sàpiga greu, o a la institució, o al pacient li sàpiga igual de greu allò que s’ha fet, o de la manera com ha estat fet. Alhora, bons motius hi ha perquè s’adonin que, a la pròxima, allò s’haurà de fer d’una altra manera.

El problema és de vegades una qüestió de com ens tractem, mútuament, metges i pacients. O de com el metge fa allò que ha de fer. D’altres vegades és cosa de la institució, que ha de vetllar perquè hi hagi tot el que sigui raonablement necessari (i remarco allò de «raonablement»).

La institució ha de vetllar perquè el pacient sigui ben atès, i vetllar també perquè el metge el pugui atendre com cal.

Les coses ben fetes, per tant, no depenen només d’un factor, sinó de diversos, i n’hi ha de predictibles, i de impredictibles.

La medicina no és una ciència exacta, i per tant no pot oferir (ni ningú no li pot demanar) resultats segurs o garantits. Sempre hi haurà un punt d’incertesa.

Però sí que es pot demanar (i cal fer-ho) que el metge faci el millor que pugui i sàpiga, i que el pacient sigui responsable i faci bondat, i que la institució faci el millor que li pertoqui de fer.

No hi ha garantia de resultats, però ha d’haver-hi una garantia de mitjants, dels mitjans que són raonables de tenir i possibles de tenir a l’abast de la mà. A més ha d’haver-hi bona voluntat, ganes de fer les coses ben fetes.

Aquest tema és força complex, i de vegades es veu impregnat d’un sentiment tan visceral que el pacient, el metge o la institució troben difícil de controlar. Però s’ha de controlar, per guanyar objectivitat.

Tan complex és aquest tema que renuncio a resumir-lo aquí, i només em limito a presentar-lo. Convido a llegir l’article que deia de bon principi. És «The power of regret», publicat a l’últim número de la prestigiosa revista mèdica The New England Journal of Medicine (2017; 377: 1507).

I ara no em privaré de dir que, encara que no ho sembli, encara que no se’n parli, els metges ens penedim cada dia de coses mal fetes, sigui una visita feta amb poca cortesia o amb massa rapidesa; sigui quelcom fet amb una certa negligència, imprudència o imperícia. Sap molt de greu, i ningú no sap fins a quin punt.

Tampoc no em privaré de dir que tant els polítics de Catalunya com els d’Espanya tenen molta matèria de la qual penedir-se, perquè van cometre pecats greus, i pecats d’orgull i vanitat.

A les dues bandes n’hi ha que han de penedir-se’n, i demanar perdó, i mirar de recomençar. La ferida ja està feta, és un tall que sagna, és una esquerda profunda. Ara hem de suturar, abans que ens arribi la demolició.

Penedir-se’n és un sentiment ben humà. És un sentiment necessari i útil. És el primer pas per recomençar. Per veure, ara, què n’hem de fer.

www.bello.cat / jordibell@gmail.com