Anatomia humana

El pediatre i el rei

|

Valorar:
Visto 56 veces

Avui, com cada 12 d’octubre, es pot sentir olor de resclosit en terres d’Hispània, i alhora olor de llibertat, de sopa, de llet, de bebè, a casa.

Aquest Día de la Hispanidad és una efemèride que fa temps que fa olor de resclosit, i ja té floridura. Això no obstant, miren de conservar-la, formol o naftalina, i li treuen la pols un cop l’any per fer-ne una desfilada militar privada, sense públic, només per a la foto, només per dir que encara volem ser el que vam ser, tot i que ja no hi queda gaire cosa.

El rei presideix la desfilada, i també hi són la família i els polítics. Em pregunto si després faran un brindis per la hispanitat, i si aquest brindis serà, irònicament, amb cava català.

Ja fa uns anys que el país argentí va abolir aquesta efemèride, i la va substituir pel Día del Respeto a la Diversidad Cultural. No hi ha cap desfilada, sinó tot de respecte envers les diferències.

També fa uns anys que Gran Bretanya va abolir la condició hereditària de certs càrrecs polítics. Espanya, però, conserva hereditari, i masclista, el càrrec de cap de l’Estat. Trobo curiós: per fer de pediatre necessites el mèrit d’haver estudiat medicina i pediatria, però per fer de rei només necessites el capritx de la naturalesa. La condició hereditària i masclista d’un càrrec fa olor de cosa passada.

En pregunto què dirà la gent si la plaça de pediatre d’un ambulatori no fos una qüestió de mèrit personal i professional sinó que fos una qüestió d’herència. Les coses importants no són cosa d’herència ni de títols, sinó de mèrits. I el mèrit és cosa de cada dia.

Privat de mèrit, el discurs del rei de la setmana passada ha estat un discurs amenaçador. Lluny de voler saber què passa, alçava una mà, i l’altra, i les dues, amenaçants, per imposar una autoritat que, fóra bo de recordar-ho, és cosa administrativa, i és hereditària. No hi ha, per tant, ni el mèrit, ni la trajectòria, ni l’experiència que ha de tenir qui en dona un bon consell.

Llavors, el rei no s’assembla gens a un pediatre d’ambulatori, perquè el rei no és rei en virtud d’un mèrit, mentre que el pediatre és pediatre en virtud del mèrit de cada dia. A palau fa olor de naftalina, a l’ambulatori fa olor de bebè, de vida que bull.

El pediatre demostra el mèrit cada dia, amb cada bebè, amb cada fiet, amb cada mare, amb cada pare. No és cosa de títol, és cosa de mèrit, i de mèrit de cada dia. No obstant, encara n’hi ha que protesta porquè troba no sé quina imperfecció al currículum.

El rei té el perfecte currículum, però és rei, i alça les mans amenaçants. Les mans del pediatre, en canvi, s’abaixen tendres i t’acaronen la panxa quan tens mal de panxa, i el mal se’n va. Ningú vol un rei, i tots volem un pediatre.

El rei cobra més diners que un pediatre, però fa menys. Cada dia, el pediatre pregunta com està aquest fiet, pregunta per què plora, vol saber el motiu d’una alegria o una tristesa, vol veure que ara s’asseu, ara camina, ara es fa gros.

El rei, en canvi, no va demostrar interès en saber-ne res, no sembla tenir interès en la pau, ni en l’harmonia; ni diàleg, ni bona convivència. No va voler saber-ne res. Res més que la norma constitucional, que és la norma que el fa rei i sense la qual no seria res.

Només parla ell, la resta no interessa. El pediatre, en canvi, et pregunta què tal, què passa, i t’ofereix amb senzillesa tot el que és, que és molt encara que de vegades sigui d’imperfecte currículum.

Avui és un dia per pensar què n’hem de fer, d’aquest dia i de tot el que representa, i de les persones de cartolina que miren de sortir a la foto. Hem de pensar què necessitem i què és sobrer, perquè al carrer ja no hi ha olor de resclosit ni floridura, sinó vida. Hi ha aquesta oloreta de sopa bona que fa venir gana. És l’oloreta del canvi, de la sopa senzilla i feta per una cuinera sense títol de cuinera, però que és tota una garantia.

www.bello.cat / jordibell@gmail.com