Època de muda

Escollir Menorca

|

Valorar:
Visto 210 veces

En els darrers temps, hi ha molts d’inversors que compren propietats a Menorca. Grans cases urbanes i explotacions agràries senceres estan canviant de mans i, en un percentatge considerable, passen a ser propietat de gent que prové d’altres estats. Una dinàmica que, per avaluar en termes de resultats, cal analitzar en alguns aspectes.

Una de les característiques a destacar d’aquestes compres i vendes és que, en moltes ocasions, s’estan fent sobre edificis que estaven abandonats. A Maó, per exemple, es trobaven sense ús un grapat de cases de grans dimensions, erigides en el casc urbà per comerciants enriquits durant l’intens moviment portuari dels segles XVIII i XIX (amb activitats no sempre confessables).

Són immobles que, per les seves dimensions, no es troben a l’abast de la ciutadania mitja i que ara es compren per persones d’un poder adquisitiu superior. És gent que té capacitat per instal·lar-se a gran part del món, però que escullen plantar la seva residència aquí. La rehabilitació d’aquests edificis amb prestància, destinats a habitatge, es suma a la progressiva transformació d’altres com a hotels urbans diferenciats.

També al camp s’estan donant compres i vendes considerables, principalment sobre explotacions agràries que ja havien caigut en desús. En una bona part de les transaccions es pretén recuperar els edificis per a usos turístics i posar de nou en marxa les activitats agràries, si bé que amb altres orientacions.

Cal esperar que pròximament quedin clarificades les regles de joc sobre el sòl rústic, perquè els forats que hi havia actualment estaven propiciant projectes només orientats a l’especulació urbanística. El fet que la Norma Territorial Transitòria hagués eliminat el requisit d’una antiguitat mínima dels edificis, o que la Llei turística no posés límit de places, ha facilitat iniciatives de suposats agroturismes de gran capacitat i amb casos on es pretén donar ús turístic a edificis molt recents que s’havien erigit per ser destinats a finalitats agràries.

Però quan aquesta situació de desgavell transitori es solucioni, com sembla que està a punt de passar, es destriaran els projectes especulatius dels raonables. Una cosa és generar un marc legal que permeti un retorn lògic per posar en marxa una explotació agrària i rehabilitar el seu patrimoni arquitectònic, i l’altra és tenir la innocència d’eliminar límits en un mercat globalitzat i insaciable.

Pel que fa a la gent que inverteix en casats de lloc per a usos només d’habitatge, no ha de tenir cap problema. La majoria dels edificis principals de les explotacions agràries tenen unes dimensions molt generoses, perquè es van construir en moments on hi havia molta gent treballant al camp. Les cases de pagès, idò, tenen una gran capacitat d’acollida, molt superior a d’un habitatge que avui catalogam com a normal.

Però a més de l’anàlisi de rendibilitat o dels límits urbanístics, cal tenir present també que, en la majoria dels casos, en la decisió dels inversors hi ha jugat un paper fonamental l’encant de l’Illa. La majoria dels propietaris incipients són gent que s’ha enamorat del paisatge, del ritme, del litoral, de les dimensions, de les pulsacions de Menorca. I és bo que acompassin la seva iniciativa per ajudar a mantenir aquest encís que, malgrat ser més immaterial, ha tingut molt de pes en la seva decisió.

Els casos que han anat sorgint a llum mostren projectes orientats molt a l’agricultura i poc a la ramaderia. Hi ha considerables hectàrees de vinya (algunes d’elles en ecològic), una aposta important per les oliveres, hi ha cultiu d’aromàtiques, hi ha ametlers, hi ha magraners, hi ha horta... Sembla idò que les explotacions agràries que s’estan posant en marxa aparquen l’aposta de la producció de llet i formatge i recuperen semblances, amb totes les distàncies, al panorama que hi havia al camp menorquí fa uns 200 anys.

Hauran de conviure, si tot va bé, amb les finques ramaderes que no s’han abandonat i que, en una part significativa, van apostant el seu futur més per la carn de qualitat que no per la llet, amb races rústiques i un nombre d’exemplars que es poden abastir de la producció de les terres pròpies, per així disminuir molt les despeses. És un canvi que ja és apreciable només fixant-se en el bestiar que pastura a les tanques de la vora de les carreteres.

Encaixar la gent nova i les seves idees perquè s’enriqueixi el patrimoni, l’economia i la cultura, sense perdre els trets identitaris, és uns dels reptes dels anys presents. Caldrà saber trobar la bona trajectòria.