Pedraules

Saluet (346)

| |

Valorar:
Visto 174 veces

Fa uns mesos vaig llegir aquesta notícia a la revista digital de la Universitat de Barcelona: «Des dels primers instants de la infància, els éssers humans estem motivats per aprendre paraules noves i el seu significat. Durant aquesta fase inicial, l’aprenentatge de la primera llengua es produeix enmig d’una constant interacció emocional entre pares i fills. En els adults, aquesta relació entre l’aprenentatge del llenguatge i els circuits de recompensa ha estat poc estudiada fins ara. En un treball publicat a la revista «Current Biology», investigadors de la Facultat de Psicologia de la UB, de l’Institut d’Investigacions Biomèdiques de Bellvitge (IDIBELL) i de la Universitat Otto von Guericke de Magdeburg (Alemanya) han mostrat experimentalment que l’aprenentatge de paraules noves en persones adultes provoca l’activació no solament de circuits corticals de llenguatge, sinó també de l’estriat ventral, una de les àrees principals dins dels circuits motivacionals i de recompensa. Els investigadors han determinat que l’àrea de recompensa que s’activa és la mateixa que respon a estímuls com ara l’alimentació, el sexe, les drogues o el joc.»

Conèixer una paraula nova produeix un plaer semblant al provocat mentre et menges un gelat, fas l’amor, prens una droga estimulant o jugues a cartes o a futbol amb els amics. És impressionant. A pesar de l’impacte inicial, la lectura d’aquest article em va provocar una doble i contradictòria sensació. La primera, de decepció. L’èxit d’aquests modests escrits (i els de l’enyorat i estimat Pere Melis) era deguda moltes vegades a la descoberta d’una nova paraula en el lector i en l’activació de l’àrea de recompensa esmentada; no a la meva capacitat d’escriure. La segona, d’alegria i de confirmació. Cada vegada que aprenc una paraula nova i m’assabent del significat sent aquest estímul de la satisfacció personal. Aquest plaer el vaig sentir amb molta intensitat i regularitat quan aprenia català de forma autodidacta. No podia continuar llegint un llibre sinó entenia una paraula. Sempre llegia proveït de l’arma més poderosa de totes que és un llapis. Subratllava les paraules i consultava el seu significat al diccionari. Com he dit més d’una vegada, per culpa de la dictadura franquista, jo vaig ser educat en castellà i vaig aprendre a escriure en català pel meu compte. El llibre on vaig començar a posar en pràctica aquesta tècnica d’aprenentatge va ser «Cambra de bany» de Joaquim Soler i Ferret. He obert de nou la novel·la i he rellegit les paraules que vaig subratllar fa més de trenta anys: vit, himeneica, oeixen, mesell, estireganyés, xamosa, cavorca… Deu ser per aquest fenomen explicat pels científics de Barcelona, de Magdeburg i de Bellvitge que la novel·la de Quim Ferrer ha quedat en la meva memòria com una de les millors obres dels anys vuitanta o com una de les lectures que m’ha provocat més plaer. Encara que sigui una novel·la poderosa i escrita amb una riquesa lingüística remarcable i d’haver guanyat el premi Prudenci Bertrana de l’any 1984, «Cambra de bany» no s’ha convertit en el clàssic literari que es mereixia. La literatura catalana havia apostat per un estàndard empobrit i per una correcció gramatical impecable a canvi de sacrificar la riquesa lingüística (seguint la línia marcada per Pompeu Fabra que va oblidar-se dels dialectes a l’hora d’elaborar la seva famosa gramàtica) que s’havia acabat convertint en un entrebanc que dificultava la comprensió lectora. Dit d’una altra manera, es va furtar al lector que llegia en català per aquella època el plaer de la descoberta de noves paraules desconegudes provinents de l’àmbit culte o de les varietats lingüístiques que no li eren pròpies. Va ser un disbarat descomunal. La literatura catalana es va tornar freda, pobra, irònica i sense capacitat d’activar àrees de plaer a través de la lectura similars a les provocades pel sexe, la gastronomia, les drogues o el joc. El resultat va ser la pèrdua de lectors, l’encimbellament d’escriptors mediocres i la discriminació o el desprestigi d’autors posseïdors d’una espaterrant riquesa lingüística com ara Jesús Moncada o Baltasar Porcel (o el propi Joaquim Soler). En aquest cas, la ciència i el cànon van de la mà. William Shakespeare va fer servir 31.534 paraules diferents per escriure les seves immortals obres i en va inventar 1.700. Per la seva banda, Miguel de Cervantes va utilitzar, només per escriure «El Quixot», 22.939 paraules. Els dos genis feien faltes d’ortografia. En canvi, tenien una riquesa lingüística brutal.

És molt fàcil no fer faltes d’ortografia. Se necessita tota una vida per acumular la riquesa lingüística pròpia del teu idioma. Sigui com sigui, el plaer que produeix llegir aquests dos genis és immens. Similar al de llegir i escoltar Toni Gomila. L’altre dia, quan va venir a dinar a ca nostra de Barcelona, em va regalar una paraula que no havia sentit mai: Saluet. És una paraula balear que significa «remor confusa i persistent.» La paraula agafa la seva esplendor semàntica amb el topònim. Lloc de la part meridional de la badia d’Alcúdia, on la mar en certs dies fa molta remor que se sent des de molt enfora. Paratge del port d’Andratx. Sembla formació onomatopeica.