Pedraules

Ics (343)

| |

Valorar:
Visto 167 veces

Mai m’hauria pensat que sortís tanta gent al carrer el passat dilluns onze de setembre. Estava convençut que la gent estava cansada de manifestar-se un any rere l’altre sense provocar cap canvi real en la política espanyola. Creia fermament que els insults provinents, sobretot de Madrid, per part de la caverna mediàtica i pels polítics del Partit Popular hauria provocat una desafecció a la manifestació que seria visible als carrers i, en especial, al Passeig de Gràcia.

Com que una bona part dels operatius i les manifestacions anteriors de la Diada transcorren a prop de ca nostra ja vaig poder comprovar de bon de matí que estava equivocat. Centenars d’autocars havien aparcat al carril bus del meu carrer i d’altres passaven amb tots els seients ocupats per Rosselló i es dirigien a descarregar els passatgers a Passeig de Sant Joan o a la zona de Sagrada Família.

No m’hi acostumaré mai. El voluntariat és un fenomen característic de Barcelona. Gràcies a aquestes persones desinteressades de totes les edats es van poder celebrar els millors Jocs Olímpics de la història. Gràcies a aquestes persones filantròpiques s’han pogut desplegar les manifestacions polítiques més multitudinàries del segle XXI a Europa. No obliden cap detall. Coordinats amb el personal municipal de neteja, buiden i giren les papereres i aferren al cul metàl·lic una ferratina que indica que es llancin les escombraries a l’interior de les capses de cartó habilitades com a receptors puntuals. Les sortides d’emergència del subsòl, que hi ha en qualcuns trams de carrers com ara Aragó, són protegides amb cintes grogues per aquests voluntaris per evitar que la gent les obturi posant-s’hi a sobre. Mesclats amb els professionals que van muntant els equips de so, els voluntaris col·loquen els cartells dels trams a la part superior dels fanals, informen els manifestants despistats que van arribant de tots els punts cardinals de Catalunya o despatxen a les tendes de campanya que s’han habilitat a certs punts estratègics del Passeig de Gràcia. És admirable. Sense aquests voluntaris no es podria fer una manifestació que acaba reunint cada anys milers i milers de persones provinents dels quatre punts cardinals del país.

No obstant açò, el neguit continua mentre anam a dinar a un restaurant japonès. Tots els restaurants estan plens. A dins hi ha clients vestits amb samarretes grogues, vermelles o de colors lisèrgics i fosforescents. Quin és l’impacte econòmic de la Diada a la ciutat? És una bogeria en tots els sentits. Dues hores abans, a les cinc, el neguit ha desaparegut. Som molts ocupant pacíficament els carrers. No fa tanta calor com els altres anys i el Passeig de Gràcia, el tram que ens ha tocat, és ample i amb la sortida del carrer Mallorca a cada costat. És una festa comparable a les festes de Menorca dels cavalls. L’ambient és similar. La diferència és l’absència d’alcohol… i de cavalls. La gent no ha de menester beure. La policia no ha de menester patrullar a cavall. Una família aguanta una enorme bandera estelada. Els al·lots petits que els acompanya hi juguen a sota i així aprofiten l’ombra de la tela estelada. Una avioneta ens sobrevola. També un helicòpter dels Mossos d’Esquadra i un altre de la Policia Nacional. Fendeixen el cel amb les ales o amb les pales. És polit. La gent riu, canta, acomiada amb la mà l’helicòpter que duu gravada la bandera espanyola. És en els pals de les banderes on es pot detectar la transversalitat de la manifestació i les diverses classes socials dels manifestants. Es poden veure des de pals d’escombra aguantant els draps fins a canyes de pescar extensibles. Quan el vent les fa onejar, aquestes darreres donen la impressió d’estar empunyades per pescadors amb peixos de colors picant constantment l’invisible ham. Els voluntaris informen del recorregut de la pancarta que davallarà, portada per voluntaris, des de la plaça Cinc d’Oros. Ens passa per damunt i el cel s’enfosqueix. El repte d’unir les quatre pancartes s’ha aconseguit. Abans s’ha fet un minut de silenci per les víctimes dels atemptats de Barcelona i Cambrils. Un milió de persones en un absolut i respectuós silenci impressiona. Acabat l’homenatge, la gent es posa a cantar l’himne de Catalunya. Fa posar els pèls de punta. La gent es dirigeix cap a plaça Catalunya, on se celebra el fi de festa, o cap els autocars quan la manifestació es desfà. Com que estem convençuts que no ens podrem apropar a l’escenari de la plaça per culpa de la gentada, cercam una cerveseria. Tot el barri està desbordat. Les sempre admirables persones majors han portat fins i tot tamborets per poder aguantar tota la manifestació. Al final trobam una taula al Matalaranya de la Casa de les Punxes. Ens diuen que s’han acabat la cervesa. Ics. Nom de la lletra X. Una mena d’ics -o símbol de més- van formar els manifestants de la passada Diada de l’Onze de Setembre a Barcelona. No sé quin significat li van donar els organitzadors. Jo ho veig com una incògnita. Què passarà el dia 1 d’octubre? Els catalans podran votar com van fer els escocesos a Escòcia? O els quebequesos al Quebec? O Espanya encara continua a anys llums d’aquestes democràcies modernes com són les de Gran Bretanya i el Canadà? La incògnita es desvetllarà els propers dies.