Temes d'anàlisi

Croàcia: una gestió sostenible del turisme

|

Valorar:
Visto 127 veces

Els menorquins tenim una gran estima per la nostra roqueta. Viatjar ens permet conèixer com solucionen a altres bandes problemes comuns. Molta gent es pensa que Croàcia és semblant a Menorca, perquè compartim els terrenys calcaris i la mar Mediterrània. Tanmateix, un cop allà, les diferències són notables: el paisatge és més accidentat, similar a la costa nord de Mallorca, però tota coberta d’arbres. El contrast de la vegetació ascendent i l’aigua de la mar és ben pintoresc.

La zona compta amb 1.185 illes i illots, seixanta habitades. La varietat d’ambients que s’hi troba és inexhaurible. La majoria són veritables illes de la calma, on es pot gaudir de la natura i la cultura, ja que nuclis com Korcula, Hvar o Stari Grad són ciutats medievals amb uns monuments i una arquitectura enlluernadors. Els passejos amb barca són fantàstics i, malgrat tot, s’hi veu menys concentració nàutica que aquí.

Com que el territori ha estat fora dels circuits de masses, pràcticament no hi ha ciment; quasi tot és verge. Els hotels són comptats i la majoria dels turistes s’allotja en cases, que poden ser autèntics apartaments, hostals o habitatges, compartits o no amb els propietaris. La regió té tots els ingredients per aplegar el tan desitjat turisme de qualitat.

Prop de la costa hi ha diversos parcs naturals, on la vegetació, els rius i els llacs ofereixen bellíssims panorames. Les administracions hi són conscients i han posat els mitjans per convertir-los en un recurs turístic. En conseqüència, les riuades de turistes són impressionants i, en temporada alta, són genuïns parcs temàtics de la naturalesa. Així i tot, hi regna el respecte i la neteja.

En resum, els atractius paisatgístics i culturals de Croàcia superen amb escreix els de les Balears. L’únic punt al nostre favor són les platges, que a Dalmàcia són escasses, de grava o petits macs i en bastants casos a plataformes de formigó a les roques, tot i que l’entorn és polit i les aigües transparents. Compartim la saturació turística: el país està tant ple com Espanya, la qual cosa no ha generat reaccions adverses.

Aquest fet ens hauria de fer revalorar les platges menorquines i el turisme associat, criticat massa sovint. Al mateix temps, fora convenient que les autoritats reflexionessin sobre la millor manera de gestionar els fluxos de persones que volen gaudir de les nostres cales. El nostre turisme sempre es basarà en la visita d’aquests llocs idíl·lics que, durant la temporada turística, estaran totalment atapeïts. Donar l’esquena a la realitat només pot generar frustració o malenconia.

El repte és aconseguir que el pas dels banyistes es faci de manera ordenada, causant el mínim impacte a l’ecosistema, prou fràgil, per evitar la seva degradació. Als llocs amb més demanda, com les platges del sud de Ciutadella, és recomanable que l’accés es limiti al transport públic i es reguli el desembarcament de les grans barques.

Els nuclis monumentals dàlmates, declarats Patrimoni de la Humanitat per la Unesco, aporten valuosos exemples de com administrar-los. Dubrovnik és una meravella, que es reforça pel fet que estigui prohibit que els comerços pengin cap rètol, ni tan sols el nom de l’establiment. Els tendals són iguals a tota la ciutat i d’un color semblant al de la façana dels edificis. Les cases estan ben cuidades i mantenen l’estètica general.

Al cantó contrari, el palau de Dioclecià de Split és un element arquitectònic singular malbaratat: un tram de la muralla està envaït per un mercadet de tenderols infames. Els rètols i tendals, de colors i lletres cridaneres, impedeixen veure els palaus i les cases; els edificis no estan rehabilitats. L’enllumenat públic i el mobiliari urbà de la banda del port, voluminosos i de línies modernes, dificulten la contemplació de les muralles. La impressió general és: «quina pena, podria ser molt polit». Queda plenament justificat que els preus de Dubrovnik doblin els de Split.

La diferència la marca la sensibilitat respecte a la ciutat, que únicament pot ser dictada per les autoritats i assumida pels ciutadans. A Menorca, la majoria (Ciutadella, Alaior, Sant Lluís) ha sabut conservar i potenciar els seus trets propis, però Maó des de fa dècades ha desfigurat el que un dia era una localitat amb un fort aspecte britànic, que tenia el toc diferencial dels edificis emblancats: avui és un centre comercial despersonalitzat.

Les ciutats croates disposen d’una gran varietat d’espais museístics que fan realitat el turisme cultural. El museu marítim de Dubrovnik aprofita una fortalesa per exhibir el seu patrimoni. Menorca, sempre abocada a la mar, no en posseeix cap. Així mateix, l’illa industrial per excel·lència de les Balears, no té un museu de la indústria. El domini britànic de gairebé un segle és prou motiu per crear un centre d’interpretació, que seria un gran atractiu per al turisme anglès. La prolongada residència de Hans Hartung i Arnulf Bjorndal demana l’obertura d’una sala d’art a Fornells.

La mobilitat de Croàcia segueix les pautes modernes: el centre de les poblacions està tancat als cotxes. A Dubrovnik els repartidors empren carrets per distribuir les seves mercaderies. Menorca encara viu en la prehistòria, amb els nuclis històrics envaïts de vehicles.

El fort pendent del terreny no ha exigit ascensors o escales mecàniques que desfigurin l’entorn, com es vol fer amb un pigot de formigó al port de Maó, una de les poques zones amb atractiu de la ciutat. A les carreteres, el límit de velocitat és de 80 km/h, 50 km/h a les cruïlles. Els conductors circulen lentament, però de forma segura. Són alternatives a les rotondes gegantines de la carretera general.

Croàcia ens ensenya com gestionar amb seny els recursos del país.

amendezvidal.blogspot.com.es