Època de muda

La virtut antagònica

|

Valorar:
Visto 251 veces

Pitàgores deia que hi ha una música còsmica produïda pel moviment dels planetes. Una música, però, que no podem arribar a sentir perquè hem nascut i ens hem criat acostumats des del primer moment a escoltar-la. Per gaudir de la música cal conèixer el silenci. En moltes facetes de la vida, les coses s’entenen millor si es coneix la visió antagònica.

Ens agrada molt la lluna que s’alça rodona i groga des de darrere el Llatzaret. Però ens agrada perquè emergeix enmig de la fosca. Perquè ens trobàvem en una realitat que ella ara il·lumina de cop trencant l’obscuritat. Però quan la lluna roman visible a ple dia, quan encara hi ha claror del sol, es troba enlairada sense cap glòria, no llueix i generalment ni la veiem.

Quan no es coneixen situacions oposades, tendim a imaginar-nos coses que no sempre tenen fonament. Si s’han conegut realitats a d’altres països de gent que viu malalta en cabanes sense llum ni aigua ni abric, les necessitats d’algunes tinences al nostre món immediat es relativitzen. Saber en directe de la pobresa extrema, modera l’ànsia racional de riquesa.

Per copsar el plaer de veure Macarelleta amb l’arena immaculada, sense una petjada després de dies de vent de gener, cal haver-la vista en plena efervescència del mes d’agost, amb les tovalloles que es toquen, amb gent massivament instal·lada rere les cordes que delimiten les dunes, amb para-sols que entapissen la vista. Com pot ser que hi hagi qualcú que proposi aparcaments més grans per gestionar problemes així?

De vegades també passa que els prejudicis, el dirigisme informatiu o simplement, la vessa d’estar més atents, pot dificultar la valoració de les coses pròpies. Hi ha qui malparla de les característiques de l’illa projectant al seu imaginari unes realitats fantasioses que s’han trepitjat poc. Alguns s’han enamorat de Menorca, però no en saben desgranar els motius i proposen aplicar canvis que caracteritzen llocs on no els agradaria viure. Som així de complexos.

És com pensar que per veure ocells cal anar-se’n a Donyana o als Everglades, mentre que amb un itinerari per la perifèria de qualsevol poble menorquí es pot trobar una diversitat ornitològica espectacular.

Una caminada amb persones que saben detectar els ocells ens pot fer veure el capsigrany atent sobre una branca superior a l’aguait de qualque presa. Sentir les caderneres de cant jovial mostrant espurnes grogues quan volen. La veu fosca del martinet que es retira amb el coll arreplegat. El parrup de la tórtora comuna, que és com un plany perquè l’ajudem a evitar l’extinció. El reclam fresc de les vinjolites, ales negres i pit blanc, que dibuixen siluetes ràpides sobre els camps i els pobles. Una riquesa poc explicitada però que solem captar sense ser-ne conscients.

Per això ens enamoram de l’Illa. Perquè té molts exemples similars. Per això s’hi enamoren persones amb diners suficients per anar-se’n a viure a qualsevol banda del món però que decideixen quedar aquí. Malgrat les renegades restriccions urbanístiques. Malgrat la parsimònia menorquina que marca ritmes pausats. Malgrat conviure amb debats sobre models que s’allarguen dècades. Haver conegut realitats, suposadament positives però que no captiven gens, ajuda a opinar dels models de desenvolupament.

O de la carretera. Conèixer i haver vist les obres que es van patir a Eivissa per fer les carreteres desdoblades de Sant Antoni i de l’aeroport. Entendre l’enorme problemàtica de fer una cosa així en una carretera com la nostra que té quasi dos-cents accessos laterals. Veure la gran plataforma que cal habilitar amb carrils laterals a cada banda per evitar els accessos directes. Tots els passos a doble nivell.

Saber els centenars de milions d’euros que caldrien per fer només un tram de poble a poble. Estar assabentats de la desviació d’aquelles obres respecte dels pressupostos inicials (és a dir, no el cost, sinó el sobrecost) que es xifra en 426 milions d’euros i que ara investiga una comissió del Parlament.

Haver estudiat, en definitiva, les taules detallades de tots els punts negres de les carreteres de l’Estat espanyol i comprovar, amb alegria, que Menorca no surt. I constatar, amb tristesa, que si que hi surten cada any les carreteres desdoblades de les illes veïnes. Per apreciar la llum, cal conèixer la fosca.

Podria ser que la música còsmica de Pitàgores quedi senzillament oculta rere titulars incendiaris, tuïts de manual de partit o comentaristes impulsius. Però Menorca és un lloc idoni per no tirar la tovallola. Per intentar buscar silenci entre el soroll. Per endevinar si realment els planetes ens envien algun missatge. De motius no n’hi falten.