Pedraules

Esmicolar (338)

| |

Valorar:
Visto 178 veces

UN FAR. El de Favàritx. Maó. No m’estic referint a l’esquena del far i a la llesca extensa de mar que il·lumina. M’estic referint a l’edificació. És un far d’una gran bellesa que l’entorn intensifica. O a l’inrevés. Està tan ben lligat al paisatge que l’envolta que fa oblidar que és una construcció humana i no un accident pràctic de la natura. El que el fa ressaltar i el distingeix dels altres fars és la banda negra sobre fons blanc que dóna un moviment plàstic amb sensació d’infinit que l’eleva cap al cel i que l’enfonsa a la terra.

UNA BASSA. Sa Bassa Verda. Ciutadella. Deixes el cotxe a l’aparcament i camines cap al cim. Quina passejada més polida. En una illa tan seca com Menorca, trobar-te després de caminar una bassa elevada plena d’aigua és com vagar pel desert i trobar un oasi.

UN CODOLAR. Codolar d’Alfurí. Ciutadella. És el tambor de pedra de Menorca. No són necessàries les mans de cap percussionista. Ni baquetes ni res. Només l’acció del vent. Fa moure la mar de fons i la pressió fa entretopar les pedres submergides. Antigament, quan no hi havia motors, el seu so lític se sentia des de Ferreries. Impressiona. La rodonesa de les seves pedres polides per l’erosió, el color sanguini del cot, l’amuntegament atzarós i, a la vegada, ordenat. Un dels únics llocs del planeta on els còdols, semblants a ous de dinosaure, són vius i saben ballar al ritme del vent.

UNA CALA. El Pilar. Ciutadella. És una platja amb font. Com que és la platja més salvatge de Menorca, el contrast amb l’aigua dolça que raja de la pedra és formidable. És igual que no vagis a la deu envoltada de molsa, d’ocells cantaires i de joncs. La terra vermella aferrada als peus, l’arena silícia lligada a la pell, la sal de la mar del nord entre les parpelles. El record de l’aigua dolça és com un bàlsam que ens acompanyarà durant tot el camí de tornada a la civilització.

UNA FESTA. Sant Bartomeu. Ferreries. No hi ha cap dubte. La millor festa del món és la celebrada a finals del mes de juny a Ciutadella. Sant Joan. No és una llista d’unitats objectiva. És subjectiva. Sant Bartomeu és potent. Els cavalls surten a la plaça de dos en dos i, el que fa perillosament emocionant el jaleo, és el pendent. La costa eleva l’estatura dels cavalls i dels genets. Són gegants. Cavalls gegants i caixers gegants. Lliguen amb la tradició dels desapareguts gegants descrits pel mestre Francesc d’Albranca.

UN PORT El de Maó. Hi he fet dos tipus de navegació. D’entrada i sortida amb el ferri, de camí o de tornada al continent. A bord d’un bot culer. M’agrada més el ritme de la barcassa i el trajecte Barcelona-Maó. Mai te l’acabes, el port. La Mola, Illa Pinto, Es Clot de la Mola, Es Freus, Cala Llonga, Calasfonts, l’illa del Rei... El cementeri anglès, les escales de la reina, els vivers de les muscleres, les cases dels famosos... El port de Maó s’assembla a un llibre d’aigua. La contracoberta és l’altra banda del port, les fulles escrites són la làmina aquàtica i la coberta la ciutat que guaita.

UNA MUNTANYA. S’Enclusa. Ferreries. La carretera construïda durant els anys seixanta del segle passat és tan bona que ha aguantat fins avui com si hagués estat acabada d’asfaltar. És un indret prohibit. Un Ellis Island menorquí. Per què ho dic? Georges Perec va escriure el guió d’un documental que explica el significat i la posterior devastació per part dels vàndals després de l’abandó d’aquesta illa que va servir durant anys de porta d’entrada dels emigrants provinents d’Europa. Escollida per la seva ubicació estratègica i la seva alçada geològicament minúscula -la segona muntanya més alta de Menorca, 274 metres- va formar part d’una secreta i sofisticada xarxa de comunicacions per ones troposfèriques de la Mediterrània. Abandonada després de poc més de trenta anys de vida útil, les seves ruïnes militars s’han convertit en una atracció turística prohibida.

Una dona representa totes les dones, una illa representa totes les illes, una ciutat representa totes les ciutats, un continent representa tots els continents. Esmicolar. Desfer en miques, en bocinets menudíssims. Derivat de mica.