Anatomia humana

Experiència dels Jocs Olímpics

|

Valorar:
Visto 52 veces

Curiosa és la relació que va haver-hi entre el neumococ i els Jocs Olímpics de Barcelona (en aquests dies se’n fan 25 anys) i valiosa és l’experiència que n’hem d’aprendre.

Els Jocs van començar el 25 de juliol del 92. Poc abans, el 4 de juny, tres metges del Boston City Hospital, als Estats Units, van fer pública un carta, adreçada a la comunitat mèdica, per advertir del perill d’agafar una infecció per neumococ resistent durant els Jocs Olímpics.

Escriuen que «els metges haurien d’estar atents a possibles conseqüències per viatjar a Espanya» i fonamenten aquest advertiment en el fet que aquí hi havia un alt tant per cent de neumococs resistents a la penicil·lina. I van apuntar que les infeccions serien afavorides per les males condicions en què hi viurien turistes i esportistes a causa de l’amuntegament de persones que pensaven que hi hauria.

Comparen aquestes condicions d’apilament dels esportistes a la Vil·la Olímpica i dels turistes als hotels, amb les condicions de la presó de Texas on va haver-hi un brot d’infeccions per neumococ en 1989. I proposen que tothom que vingui a Barcelona rebi abans la vacuna contra el neumococ (llavors només n’hi havia una: Pneumovax).

És evident que tenien una imatge ben equivocada de Catalunya, tot i que parlen d’Espanya. No era la primera vegada ni en seria l’última que persones amb diploma i càrrec parlen en veu alta de matèries que no coneixen prou. Ja se sap que no és només el diploma ni menys el càrrec això que dóna saviesa i solvència per desenvolupar bé una feina.

Sí que aquí hi havia neumococs resistents a la penicil·lina (en aquells anys, però, no serien més que un 10%). També n’hi havia als Estats Units. Ara n’hi ha força més, tant als Estats Units com a Europa.

Comparar una presó de Texas amb pisos de la Vil·la Olímpica i habitacions d’hotel a Barcelona no sembla cosa ben dita. Poc imaginarien aquests tres metges de Boston que anys després tindrien un president que també parla sense saber-ne. El càrrec, ja se sap, no implica saviesa.

De seguida, quatre metges del Comité Organitzador dels Jocs Olímpics van publicar una carta de resposta a la mateixa revista mèdica (Plasencia A. Pneumococcal vaccine for olympic athletes and visitors to Spain. NEJM 1992; 327: 437). Hi van explicar la realitat local dels neumococs resistents, i també que les finestres dels habitatges de la Vil·la Olímpica donen totes a l’exterior, i que les habitacions dels hotels de Barcelona passen inspeccions.

En parlar d’habitatge i hotels, poc imaginarien aquests quatre metges de Barcelona que els Jocs Olímpics serien el punt de partida d’una espiral infinita de turisme i especulació immobiliària, dues matèries que ja se sap que caminen de la mà.

Poc s’imaginaven que l’especulació immobiliària, esperonada per un turisme que vol hotels i apartaments a dojo, desplaçaria tantes persones fora de casa seva per fer-los espai, als hotels i als apartaments turístics.

Pisos, habitatges de tot valor, i edificis sencers són ara objectiu fàcil dels fons voltors que sobrevolen la ciutat tot buscant què menjar, què comprar.

Hi ha també els especuladors domèstics, que no són pocs i que tampoc no semblen mirar ni les persones, ni la realitat, ni el mal que fan, ni el futur.

D’aquesta manera, el barri tranquil és ara sorollós, el carrer net i segur és ara brut i insegur. El pis de tota la vida és ara un pis turístic, i el veí és ara un especulador.

El que pot se’n va, i el que havia de venir ja no vindrà perquè no troba habitatge, i tot de turistes que per un café que paguen, paguem tots.

Poca cosa fa l’autoritat, tal vegada perquè no té autoritat. O tal vegada perquè no sabien, en assumir-hi, que el càrrec no implica saviesa ni solvència. Sinó responsabilitat. I ara em pregunto si aquesta perspectiva, aquest panorama no és també el de Menorca.