Pedraules

Vernacle (334)

| |

Valorar:
Visto 127 veces

CASA DE LES PUNXES. L’illa, fins i tot el poble, ve a tu, et crida a través de petits detalls. Asseguts a la terrassa de l’edifici de Puig i Cadafalch, prenent la darrera cervesa de l’estiu a la ciutat, s’obre pas entre el trànsit la veu del sol que es reflecteix a la placa metàl·lica de les coca-rosses. I diu: SILLAS MENORCA.

CA NOSTRA. Quan davalles les persianes automàtiques del pati i, després, les de l’època Modernista del carrer Rosselló i la foscor s’apodera de les quatre parets, és com si la casa tanqués els ulls.

VIA LAIETANA. El cartell lluminós del carrer Mallorca ens indica que el trànsit per Pau Claris és fluid. Quan perd el seu nom eixamplí i adopta el de l’antiga via romana el cotxe ple de la càrrega gitana queda emparedat davant la sinistra comissaria. Qualcú ens ha de recordar de tant en tant que encara no som lliures.

PORT DE BARCELONA. Palma a estribord. Maó a babord. L’aigua converteix els continents en vaixells i els iguala amb les illes. Van errats amb la terminologia. El moll de Barcelona és la proa de la península Ibèrica. Tal vegada és la popa. Ho hauríem de discutir amb els portuguesos.

ESTACIÓ MARÍTIMA. En el moment de treure la targeta d’embarcament, l’hostessa de terra em demana la cartilla de vacunació del ca i el certificat de resident. En tost de sentir-me humiliat per l’equiparació administrativa entre un illenc i un ca, la petició colonial em fa sentir el poderós vincle que ens uneix amb aquest noble animal.

MEDITERRÀNIA OCCIDENTAL. El ferri té un aspecte atrotinat. Davall aquesta pell es veu que hi ha uns òrgans interns ben equilibrats. El casc a penes deixa passar les lleugeres oscil·lacions aquàtiques que queden suspeses dins una invisible campana interior. El silenci és quasi absolut. Res d’aquell fregar de juntures de vella armadura medieval oxidada. Només em roda el món quan davall la dutxa m’arriben les maniobres del viratge del vaixell per entrar a la bocana. Aigua giravoltant dins l’aigua.

PORT DE MAÓ. L’entrada en vaixell al port de Maó és una experiència històrica, geològica i emocional. La quilla dels velers de Barba-rossa van solcar les mateixes aigües. També ho van fer les galeres del rei Alfons III. La fissura mineral del port parteix l’illa amb la precisió d’una llinyola feta de calç, pissarra i aigua. Els estadants de les cases de l’altra banda del port tenen el costum de donar la benvinguda. Alcen una mà hospitalària a tots aquells que arriben endormiscats del cor de la mar.

CAMÍ ANGLÈS. És el camí secret de tots els conductors furtius que volen esquivar la policia.

ES MERCADAL. Em sembla que el nostre amic arquitecte ha convertit el poble en un laberint. M’agraden els laberints. Són les meves construccions favorites. Quan ens hi acostumem, el laberint perdrà el misteri i soparem amb el Minotaure.

FERRERIES. He hagut de travessar l’illa per arribar a Menorca.

CALA GALDANA. Per anar a la mar has de davallar, davallar, davallar... Tret que et submergeixis. Llavors, tu ets la mar.

CALA MITJANETA. Des de sempre hem hagut de menester l’ajut del ferrer. La primera capbussada de l’estiu et subministra la dosi de iode suficient per a la resta de l’any. El vent és del sud. Les raconades estan brutes. Gràcies al ferrer hem trobat una escala que va fins el fons de la mar.

MAÓ. Una jove amb el cabell de rostoll i la pell clara deixa un dàlmata a la bocana del carrer del Nord. Dues al·lotes estrangeres s’acoten i acaricien l’animal. Troben que està lligat massa curt. El desfermen. El dàlmata les segueix pel carrer de s’Arravaleta. La propietària del ca reapareix. Es torna blanca com la paret. La salven les paraules vernacles. VERNACLE. Propi del lloc o país de naixença.