Anatomia humana

Sobre la mirada unilateral

|

Valorar:
Visto 37 veces

Demà serà un any del brexit, però encara cueja polèmic el resultat d’aquest referèndum. De l’escocès (18/9/14) i del català (9/11/14) fa més de temps però també cuegen, somort l’escocès, nostàlgic el català.

N’hem d’aprendre. Hem d’evitar la mirada unilateral, perquè és parcial, perquè només mira una part, i no pas el tot. No mira el conjunt, sinó casa seva. La mirada parcial inclou alguns, però exclou d’altres.

Res que sigui unilateral deixarà les dues parts en harmonia. Al contrari, la mirada que mira només una banda provoca mil reaccions i mil interpretacions, i fa que el polític digui sense dir, faci sense fer-ne.

Hem de mirar amb dos ulls, i dues orelles, i olorar, i tocar i preguntar per veure-hi clar. Hem de demanar explicacions, hem de demanar l’aigua clara.

Si les regles del joc no són prou clares i consensuades, si no busquen la neutralitat i el conjunt, jo no m’hi apunto. Perquè hi ha parany.

Hem de rebutjar les coses fetes de manera unilateral, les decisions preses només en atenció a una banda. Han de saber, hem de saber que som tan intel·ligents com ells, podem pensar tant com ells, podem decidir tant com ells.

L’anunci d’un altre referèndum a Catalunya no va incloure un crida per debatre i consensuar les regles del joc. Sembla per tant que ja són fetes, de manera unilateral. La condició unilateral és un absurd si es considera que es tracta precisament de veure quina de dues parts és la predominant.

Al 9-N, per exemple, van decidir que quedaven cridats a votar, a més dels habituals, els joves de 16 a 18 anys i els estrangers amb residència legal a Catalunya; això és incloure més d’un milió de persones al conjunt de votants. Al pròxim referèndum, però, són exclosos. Això s’ha dit en veu baixa, perquè llavors era una decisió unilateral, i ara provocaria profundes urticàries.

2 Les regles del joc no són sobre la taula, i no tenim oportunitat de parlar-ne. Això és que les podrien improvisar o modificar a última hora, o fins i tot després. Les podrien interpretar segons convingui.

És fàcil d’entendre la importància d’establir les regles del joc abans de començar el joc. Ara, per exemple, no se sap quina és la participació mínima que cal que hi hagi per considerar vàlid el referèndum. De fet, no se sap si es demana una participació mínima.

Al 9-N, l’opció a favor de la independència (Sí-sí) va obtenir el 80,91 per cent dels vots. Sembla que sigui molt, sembla que sigui una dada representativa de la voluntat de la gent, i és el que diuen els polítics favorables a la independència.

Aquest percentatge, però, no és gaire cosa perquè la participació al referèndum va ser tan baixa que no es pot dir que el nombre de vots sigui representatiu del conjunt de Catalunya.

Va haver-hi 2.344.828 vots, una xifra que representa una mica més d’un terç dels cridats a votar. No hi havia un cens oficial o formal, i per tant no es pot donar una xifra exacta de participació.

Amb aquesta baixa participació no es pot parlar de voluntat popular, ni de mandat, ni de representativitat. Sinó de minoria. I la minoria no representa, en democràcia, al conjunt. Ni la minoria pot decidir res sobre la majoria.

Al referèndum escocès, la participació va ser del 84,59 per cent, una xifra que sí representa el poble escocès. Al brexit va ser del 72,2 per cent, una participació alta però menys representativa que l’escocesa. Per tant, la participació manté una relació directa, i decisiva, amb la representativitat.

Res és democràtic sense prou representativitat. I res unilateral és democràtic, ni per tant representatiu.

No estic en contra del referèndum, seria la cura més adequada per a la ferida catalana. Però si les regles del joc no són clares i sobretot consensuades, l’1 d’octubre no ens durà més que, un altre cop, un joc de mans.

www.bello.cat / jordibell@gmail.com