Època de muda

Fins el coll

|

Valorar:
Visto 155 veces

Menorca té la sort de poder preveure en gran manera el futur possible mirant allò que està passant a les illes veïnes. El sistema és senzill. Mallorca i Eivissa van començar abans la transformació turística, l’han feta amb més rapidesa i pateixen, molt més que els menorquins, les conseqüències d’un creixement turístic sense límits. Amb exemples tan propers no és difícil entreveure on podem anar a parar si no prenem mesures.

El passat cap de setmana, la carretera de la zona d’arribades de l’aeroport de Palma es va col·lapsar completament. Només és el mes de juny, però ja arriba tanta gent que tots els serveis es veuen superats. Ho deien fins i tot els transportistes mallorquins de passatgers. Cada territori té una capacitat i, quan es supera, la cosa no dóna per a més.

Menorca també està incrementant de manera molt notable el nombre de turistes que estan arribant. Se’ns han ajuntat dues qüestions que donen com a resultat una bomba de massificació. Per una banda, la inestabilitat del mediterrani oriental fa que alguns touroperadors desviïn clients cap a Balears. D’altra banda, el fenomen del lloguer turístic s’estén com una plaga i dispara, sense estar previst, la capacitat d’acollida de l’Illa.

Aquest tema del lloguer turístic és un dels debats de moda. D’una banda, hi ha la gent que defensa que llogar habitacions o habitatges als visitants és una manera de fer renda complementària i de distribuir millor l’ingrés turístic. De l’altra part, hi ha qui recorda que això té conseqüències socials i ambientals poc desitjables.

Passa a vegades, que la suma de beneficis individuals et pot traduir en afectacions negatives per a la col·lectivitat. Per evitar aquestes situacions es fan les lleis, però de vegades les lleis no hi són, o s’incompleixen de manera sistemàtica.

Per analitzar el tema, potser no s’hauria de posar dins el mateix sac aquells que lloguen una habitació -o un habitatge- que aquells que posen a disposició dels visitants dotzenes de cases o blocs sencers de pisos. Que n’hi ha d’aquests darrers, i són la majoria dels que s’anuncien a les plataformes digitals.

El fenomen generalitzat provoca un ràpid augment dels preus de lloguer. A Menorca ja hi ha molts treballadors dormint a zones insospitades dels hotels. A Eivissa ni els metges es poden pagar el lloguer que els demanen i han hagut d’habilitar espais dels hospitals per no quedar-se sense professionals. Toca decidir si aquest és el camí que volem seguir. Perquè, si no ens agrada, hem de reaccionar.

Cada persona que afegim sobre l’Illa els mesos de juliol i agost, tindrà unes necessitats en servei d’aigua, en gestió de residus, en proveïment energètic, en espai a les carreteres, en bany a les platges... en un moment on tot ja es troba al límit. Efectivament, la suma de beneficis individuals a curt termini de vegades provoca un resultat col·lectiu negatiu.

Tanta sort que, en aquesta situació, no s’ha arribat a consolidar l’aposta dels megacreuers del port de Maó. Els grans creuers -que també s’emporten aigua i descarreguen residus- són en bona part responsables de les manifestacions de turismofòbia que s’estan observant a Mallorca o a Barcelona. Quan se n’adjunten unes quants, aboquen milers de turistes de tot inclòs, que omplen carrers però que ja ho tenen tot pagat dins el vaixell, inclosos els souvenirs de cada port que visiten.

El projecte de les escales mecàniques del Parc Rochina era un gest al servei d’aquest model massificat. Era el resultat de confondre economia turística amb nombre de turistes. Confiem que l’alternativa de creuers temàtics, que s’està treballant, permeti major rendiment econòmic i menor cost de saturació.

Ens espera un estiu d’estar fins la bandera. Unes setmanes on és previsible que alguns es desesperin per la sensació de col·lapse. Amb l’afegitó de les previsions d’unes condicions climàtiques d’altes temperatures, que carregaran encara més l’ambient.

Si volem reconduir aquest camí que ens porta cap a l’abisme que ja veiem en terres properes, ens hem de posar les piles. Hem de conciliar interesses privats amb interessos públics. Hem de discutir per quins sectors de turisme interessa retallar per frenar la massificació de la temporada alta. Una cosa és viure del turisme i l’altra és morir d’èxit per ell.

Les institucions han de fer la seva feina legislativa, governativa i de vigilància sobre els acords presos. I la ciutadania hem d’ajudar a això que es diu la governança sobre un model més raonable. Ens hi jugam la qualitat de vida.