Sa darrera tanca

Sentir es flabiol

|

Valorar:
Visto 74 veces

El mes de juny és a tocar. Aquests darrers dies de maig han estat presidits per una calor d’aquelles que enfarfeguen. Les cales i platges del nostre litoral reben nombrosos banyistes, que no poden evitar la temptació de refrescar-se un poc amb unes quantes caladetes. L’ermita de Sant Joan de Missa deu oferir ja el seu millor aspecte, ben neta i preparada per a la festa. A Reus, les avellanes fallades que es tiraran per Sa Contramurada s’estan ensacant. «Es Diari» té previst presentar dissabte el seu especial. Tot està a punt als diferents llocs del terme per iniciar els primers replecs. I qui més qui manco sent dins seus les notes des tambor i des flabiol. Un any més, l’esperit dels ciutadellencs i les ciutadellenques comença a vibrar amb aires festius. Sant Joan ja no s’atraca, no; Sant Joan ja és pràcticament aquí.

El meu antecessor a la delegació del MENORCA a Ciutadella, Domingo Marquès, escrivia, ara fa unes quantes dècades, les seves "lletres a 30, 60 i 90 dies". Ens parlava de l’obertura de la xurreria de sa Plaça dels Pins i de molts altres elements que ens indicaven l’arribada de la festa. D’aquí 30 dies, tot haurà passat. I, quan us escrigui el meu següent article, el proper 12 de juny, no haurà arribat, encara, el Diumenge des Be. Les festes de Sant Joan són ben condensades i, per açò mateix, molt intenses. Enguany, tornem al cap de setmana, en divendres i dissabte. L’afluència de visitants serà notable i les companyies aèries i marítimes ja estan anunciant expedicions extraordinàries. La seguretat, evidentment, preocupa, i les policies locals de tota l’Illa estan disposades a afegir-se als efectius de la plantilla ciutadellenca.

Però no tothom podrà viure, en primera persona la festa. Els menorquins i les menorquines que resideixen enfora, a l’altra banda de la mar o de l’oceà, detecten l’enyorança que corre per les seves venes. I el so des tambor i es flabiol, que poden oir quan un familiar els telefona, i fins i tot veure, amb els nous mitjans de comunicació telemàtica i les anomenades xerxes socials, aconsegueix atracar-los molt més a la festa i fa que puguin esdevenir-ne, un cop més, protagonistes. Perquè Sant Joan és, abans que res i per damunt de tot, la festa del poble. Aquest és un detall que ningú no pot oblidar i que tots aquells qui vénen a Menorca, per primera o enèsima vegada el 23 i 24 de juny, han de respectar. El tarannà ciutadellenc és hospitalari per definició, però també molt gelós de les seves pròpies tradicions. Està ben disposat –com no- a compartir-les, sempre i quan açò no impliqui desvirtuar-ne l’essència ni malbaratar-ne el sentit.

Sant Joan, un any més. Des de la nit dels temps i pels segles dels segles. D’aquí no res, l’arena cobrirà els carrers i les places de Ciutadella i serà el moment dels cavalls, i també de les persones. Uns i altres no entren en competició, sinó que es complementen i comparteixen el gaudi d’aquests dos dies i dues nits inigualables, des del primer fins el darrer toc de flabiol, fins l’any que ve, fins sempre. Les diferències polítiques, les lluites socials, experimenten una treva. Les portes de les cases resten obertes. Les dolces, els pastissets i el gin amb llimonada van passant de mà en mà i de boca en boca. Ningú se sent foraster sempre que sàpiga valorar tot el que té al davant i ho tracti amb dignitat, amb estima, amb respecte.

Bona festa, bon Sant Joan, amics i amigues de Ciutadella. Us desitjo de tot cor que, quan arribi el moment, pugueu gaudir com mai, com sempre. Que feu botar els cavalls i que ells facin entra a les vostres cases. Que el vostre poble esdevingui, per dos dies, ja no el paradís que és tot l’any, sinó la llar de tots aquells que vulguin sentir-s’hi com a ca seva, sense incidents, sense estridències, però amb total confraternització. Que vibreu amb l’arribada de sa somera; en veure la bandera des Caixer Fadrí; en l’acte sublim de Sa Convidada; amb l’entrada as Born des Caixer Senyor i Sa Capellana, i amb tots i cadascun des caragols, fins que el sol es pongui en la nit més curta de l’any i arribi es darrer toc de flabiol. Un flabiol que tots aquells que no hi puguem ser en persona sentirem ben endins nostre i que ens farà reviure tants records, tantes remembrances. Que ens farà plorar i ens posarà la carn de gallina, però que ens atracarà molt més encara a tots vosaltres. Us desitjo un Sant Joan únic i etern, a la vegada. I que ens hi puguem retrobar l’any que ve, o l’altre, o el de més enllà. Fins sempre!