Flor de sofre

Arrels i horitzons polítics

| |

Valorar:
Visto 113 veces

Aquests passats dies de festes han estat propicis perquè m’hagi pogut trobar amb amics menorquins, molts d’ells interessats per les arts i la cultura, enamorats de l’Illa. En cada encontre: empatia, generositat, optimisme, vitalitat. Ganes d’intercanviar parers sobre pel·lícules, lectures, arts plàstiques, teatres i músiques i amb la il·lusió de fer cultura a i per Menorca. Inevitablement, va sortir algun cop la darrera crisi de Govern, però va passar la qüestió, com un nivolat d’estiu, amb els somriures en els rostres, com aquelles fetes polítiques desgraciades, ja massa vistes i velles, que només podem afrontar avui amb humor, avergonyits com estem de com va la política. Potser ja hem assumit que els errors que fan els déus sí valen llàgrimes, però els que fem les persones només són mereixedores d’ironia, compassió i coratge per a poder reparar-los.

L’escriptor anglosaxó Terry Eagleton, càustic fins el moll de l’os, ha assenyalat prou vegades que en la cultura hi ha de tot, s’hi amaguen les més bones i les més dolentes de les intencions, es pot fer des de la reflexió però també des de la indústria, mecànicament, i que tampoc en podem demanar massa de la cultura perquè hi ha problemes que són únicament amb la política que es poden resoldre. Hi estic d’acord. Però, cadascú té les seves inquietuds i preferències més arrelades. Per molt que m’interessi per la política, com aportació a la meva gent i illa, com a actitud vital, m’inclin més per l’escriptura i l’associacionisme. Tampoc no puc negar que em fan aprensió moltes formes amb què es manifesta actualment la política: el sectarisme partidista i les poques ganes, que és quasi menyspreu, que tenen molts electes, pendents només de les televisions, per l’estudi dels expedients que duen entre mans, a treballar en silenci i solitud en els despatxos, així com també per escoltar a experts i als afectats, el carrer. En aquest sentit ho tinc clar. Tenint cultura es poden cometre moltes animalades (tinc gravat dins el cervell la sentència de Walter Benjamin: «cada document de cultura és també un testimoni de barbàrie»), però sense conèixer amb profunditat del que es parla, sense un mínim de cultura, i sense empatia i estima per la gent no es va enlloc, no és possible reparar injustícies ni millorar la vida de cap comunitat.

Arruf el nas quan veig entrar a molts en política, perquè, sense que disposin d’antecedents cívics que els avalin, es veu d’una hora enfora que només seran portadors d’individualisme i egocentrisme. Per açò, no em vénen de nou declaracions de membres del Pacte de Govern, de Mallorca, que ja amollen la tovallola, que ho donen tot per perdut, del que queda de legislatura però també el futur d’anys de les esquerres. En el Parlament Balear n’hi ha que vénen del nores i al nores tornaran.

Com aconseguir que el polític tingui arrelat un fort sentiment ètic a favor de la comunitat i de la feina ben feta? És, ben segur, la gran pregunta, però, no crec que sigui fàcil trobar la seva resposta. Els polítics no baixen de la Lluna, surten del carrer, amb la qual cosa són un reflex de la societat. D’aquesta manera, és la col·lectivitat sencera que hauria de ser curosa a l’elegir els seus representants.

Ara bé, el menorquinisme polític estaria bé que, a l’hora d’estimular els seus quadres i de posar a les seves llistes els seus representants, s’emmirallés d’una manera oberta i honesta amb les persones i associacions que en els darrers anys i en dècades passades, en conjuntures polítiques molt més difícils que les actuals, han picat pedra viva sense defallir, des de la generositat més pregona, amb coratge, per Menorca.

Només hi ha una petita passa de distància entre el menorquinisme cultural i el polític, perquè hi ha una continuïtat, la diferència que existeix però entre un i l’altre és de tarannà i de vitalitat, mentre el primer treu energies d’una manera natural, fent un acte de fe, l’altre s’ha perdut moltes vegades alienat. No hi ha projecte polític de futur sense arrels i sense horitzons.