De què anam?

Al poble li agrada ser enganat

|

Valorar:
Visto 145 veces

No és cap cosa nova que és més fàcil escampar un engany que convèncer d’una veritat. I aquest és un recurs que han emprat en benefici propi tots els manipuladors. Potser des dels orígens de la història. Quan mos fa por d’assumir la realitat, les mentides són bones de creure, sobretot si esquitxen un altre. I sempre hi ha qualcú disposat a proporcionar mentides i culpables si ell hi guanya.

Quan van anar maldades a l’imperi romà, qui va rebre les garrotades no van ser els mals governants, sinó els cristians, aquella minoria radical que no respectava els deus dels emperadors. I quan va arribar la pesta negra als nostres pobles, el culpable no eren les rates ni la sunya que ho dominava tot, sinó els jueus, i per açò van cremar davant les esglésies. O més tard les curanderes i tantes comares, que amb el nom de bruixes morien socarrimades perquè havia caigut un llamp al poble o havia nascut un fillet esguerrat.

Que la gent ara vagi a escola sembla que no ha servit de gran cosa per superar tanta ignorància humana. Ja hi anaven en temps de l’Alemanya de Hitler, i així i tot ningú no va dubtar que els culpables de la misèria que el militarisme havia duit al país, eren els jueus i els gitanos. I els van matar a milions, maltractats com bestiar vell.

Amb el temps aquestes maldats s’han sofisticat, però no han desaparegut. Ara s’executen amb més finor i aprofitant els avenços del nostre temps. Ja no circulen de boca en boca, sinó per la televisió o per internet, o via Whatsapp o Facebook. I ja són assequibles a tothom, als poderosos com sempre, però també als més desgraciats. I així és que poden fer mal a tot un poble o a aquella al·lota d’institut marcada per una foto del mòbil.

Per més sofisticació, aquestes mentides que la gent s’empassa com si encara visqués a les cavernes i que ajuda a escampar, ara tenen un nom. Són les postveritats. Atractives perquè sempre esquitxen un altre i perquè poden unir el ramat de bens en que mos han convertit, en contra del que no es pot defensar, del que és diferent, per nació, color, religió, llengua, idees... Però els bens no hi guanyam res, si no és indignitat. Qui guanya sempre és el malvat pastor que mos mena.

En els darrer anys n’hem conegut de sonades. Com la del president Bush i els seus aliats, que es van inventar que Iran fabricava armes químiques per desencadenar una venjança sagnant. I que ha arribat fins als nostres dies amb el terror d’Estat Islàmic i els milions de refugiats que s’arrosseguen pel món sense cap futur. I a qui noltros tractam amb total indiferència, com a cans.

I d’altres més pròximes, com el discurs del senyor Aznar, que encara manté que l’atemptat de Madrid de l’11 de març de 2004, amb 191 morts, va ser obra d’ETA. I per què? Perquè s’hi jugava les eleccions com a coresponsable de la guerra d’Iran. I perquè no va tenir cap escrúpol ni sentiment patriòtic d’aquest que tant ralla, a l’hora d’enganar la gent. Tot i que la jugada se li va tòrcer.

I tan presents com les eleccions als Estats Units, en què el senyor Trump ha emprat la mentida com a arma electoral. O les de França, en què la senyora Le Pen està aconseguint convèncer que el mal no és que la riquesa està cada dia pitjor repartida i que la feina cada vegada és més precària. No, el mal són els immigrants. I s’ho arriba a creure gent que un dia ho va ser, d’immigrant. Com a ca nostra, que has d’escoltar les mateixes bestieses de coneguts teus que recordes que son pare va emigrar a Sud-amèrica a fer de forner o a Barcelona a aprendre un ofici...

O encara més pròxims, com la guerra de signatures del president Rajoy contra l’Estatut de Catalunya de 2006, que ha acabat menant Espanya a un radicalisme contra les diferències que recorda els temps de la Inquisició. A la Sexta es disculpaven la setmana passada, públicament, d’haver saludat un corresponsal dient «bona vesprada» en comptes de «buenas tardes». Què trobau? La presència de la nostra llengua en una cadena espanyola ja ofèn les sensibilitats nacionals.

O encara més, de pròximes, i més mesquines. Com la polèmica motivada perquè l’Ajuntament de Ferreries pretenia llogar un local. La postveritat era fer creure que darrere els propietaris del local hi havia subvencions i ves a saber quina corrupció política. La veritat, que qui ha escampat tal mentida, per una vegada se l’ha hagut d’embeinar. Però el resum és que tant es pot ser miserable dominant el món, com mal xerrant de la gent més pròxima per interès polític. I que mentre hi hagi babaus que s’ho creven tot, mentir no sortirà car.