De què anam?

Gibraltar, terra de referèndums

|

Valorar:
Visto 136 veces

Quan era al·lot, en rallaven de tal manera que vaig arribar a pensar que Gibraltar era un territori immens, dominat per un país malvat que l’havia robat a Espanya i no li volia tornar. I és que en aquell temps llegíem moltes històries del Capitán Trueno i, en canvi, no podíem llegir històries de ver, perquè estaven prohibides.

De gran vaig saber que el penyal de Gibraltar només fa sis quilòmetres quadrats, més o manco com la Mola de Fornells, i que els seus habitants estan molt satisfets de com estan. I també vaig saber que l’autor del Capitán Trueno era l’escriptor català Víctor Mora, i que una part dels còmics els havia escrit des de la presó Model de Barcelona, on estava tancat per les seves idees polítiques.

Però rallàvem de Gibraltar. Franco vivia obsessionat amb aquella roca com si fos un mal de queixal. Fins al punt que quan es va fer amic dels Estats Units, un dels regals que va demanar és que l’Organització de les Nacions Unides, la ONU, es posicionàs contra la permanència de la colònia britànica. Clar que la seva amistat amb els Estats Units, Franco l’havia aconseguida, sobretot, regalant territori i sobirania per fer bases militars nord-americanes, que juntes devien ser cent vegades la superfície de Gibraltar...

Però anar recomanat pels Estats Units pesa molt, i la pressió de la ONU va obligar la Gran Bretanya a fer un referèndum a Gibraltar, l’any 1967. Es va demanar a la població si volien deixar de ser una colònia i tornar a Espanya. I la resposta va ser tan contundent que la premsa del règim es va estimar més rallar d’una altra cosa. Tota la població del penyal havia votat que no, manco 44 persones que van dir que sí.

Així és que Franco es va quedar amb un pam de nas i els Estats Units li devien dir «ja t’ho faràs, que jo ja tenc les bases». La ONU va optar per aparcar el tema. Però en canvi la Gran Bretanya ho va aprofitar per canviar l’estatus del penyal, que va passar de colònia a territori britànic d’ultramar. Una declaració d’amor als gibraltarenys que servia per complicar encara més la reclamació espanyola.

La dictadura franquista també va reaccionar. Tancant la frontera, que no es tornaria a obrir fins a tretze anys més tard, quan ja en feia set que a Espanya hi havia democràcia. I no la van obrir per voluntat pròpia, sinó perquè era una exigència per poder entrar a la Unió Europea. D’on es dedueix que, si rallam de colors polítics, l’obsessió per Gibraltar és transversal, un tema més de fetge que no de cervell.

Perquè és evident que tots els ministres d’Afers Exteriors espanyols tenen sempre un desfici per recuperar el penyal, sigui del color que sigui el govern. Potser perquè és l’única manera que troben de poder tenir presència al món. O sinó, no s’entendria que dediquin tant de temps a una qüestió que, en una societat moderna, no hauria de ser gaire cosa més que una anècdota que mos ha deixat la història.

Però ells sempre premen. I de tant de prémer, el 2002 van convèncer el govern de Londres de fer un tractat per compartir la sobirania del penyal. Però que va néixer amb trampa, perquè en el món britànic regeix un principi, més que no aquí, inseparable de la democràcia: que primer de tot s’han de pronunciar els ciutadans afectats. Així és que els gibraltarenys van ser cridats a un altre referèndum. Volien que Espanya compartís, amb la Gran Bretanya, la sobirania del penyal? I la resposta va ser la mateixa que trenta anys enrere. El 98,48 per cent de la població va respondre que no, que s’estimaven més continuar com estaven.

I no es pot argumentar que els gibraltarenys -entre els quals, per cert, hi ha uns bons quants descendents de menorquins- tenen el cap girat i sempre voten tots igual, i responent que no. Perquè el 2006 van fer un altre referèndum, aquesta vegada per aprovar la seva Constitució -que també en tenen!- i solament el 60 per cent dels habitants la va donar per bona. Com sol fer tothom, ells trien segons el cas. I no s’ha de perdre de vista que tenen molta informació d’Espanya. Personalitzada, podríem dir, perquè hi ha més de 10.000 espanyols que cada dia travessen la frontera per anar a fer feina a ca seva.

Ara els gibraltarenys tenen un mal de cap molt gros. I és que pels seus interessos econòmics i potser sentimentals, s’haurien estimat més que la Gran Bretanya continuàs dins de la Unió Europea. En el referèndum del brèxit, el 95 per cent va votar a favor de continuar formant part de l’organització europea. Però que ningú no s’animi, i quan ho dic pens en el ministre espanyol i la premsa del règim, que ja tornen a estar estarrufats amb la reconquesta de Gibraltar.

Hi deu haver molts de motius perquè els habitants del penyal s’estimin més continuar on són, encara que comporti separar-se de la Unió Europea. Però ben segur que un d’aquests motius és que rallen un llenguatge incomprensible per al govern espanyol. Perquè, amb tants de referèndums, ells ja tenen clar que el dret a decidir va per davant del dret a la propietat. I en canvi per a Espanya, sembla que la cosa que importa és la possessió del territori. Ells trien les urnes i aquí, els registradors de la propietat.