Sa darrera tanca

El retrobament

|

Valorar:
Visto 87 veces

El primer cap de setmana d’aquest mes de març, vaig tornar, finalment, a Menorca, després de tres anys d’absència. La meva anterior vinguda havia estat motivada per l’homenatge al company i amic Pedro J. Bosch. Ara, en canvi, aquest nou viatge a l’Illa fou un regal d’aniversari que jo mateix em vaig fer i que volia compartir amb els meus cosins des Castell. D’aquesta manera, les dues darreres estades en terra menorquina hauran tingut un component del tot familiar; la primera, amb la família del MENORCA i i la segona, amb la meva pròpia, tan marcada per la sang i per l’estimació.

Només aterrar a l’aeroport, vaig poder comprovar com d’encertat és, en el meu cas, el títol d’aquesta secció quinzenal dels dilluns. Amb tot el tràfec de l’embarcament al Prat i el vol, que va patir un retard de gairebé 45 minuts, la meva dona i jo portàvem estona sense prendre cafè i sense fumar, dos dels nostres vicis reconeguts. Per açò, tan prest com vam calcigar terra ferma, anàrem a fer un tallat i després un cigarret a l’exterior de l’edifici de la terminal. En arribar a la coa dels taxis, els conductors ens confongueren amb un matrimoni de turistes de l’Imserso que s’havien perdut i no havien agafat, a l’hora, l’autocar que els esperava. El taxista que ens va menar fins as Mercadal ho va voler arranjar: «a mí ya me parecía que no podían ser ustedes». Però, el primer avís, ja estava donat.

En recalar a la població central de l’Illa i després de deixar les maletes a l’habitació, dinar al Jeni mateix i prendre un altre cafè i fer un parell de cigarrets més a la terrassa de l’establiment, vam sortir a passejar. Els carrers des Mercadal estaven, a aquella hora, ben solitaris i moltes finestres de les cases romanien tancades. Però la barberia del poble ja era oberta i no vaig poder evitar fer un cop d’ull a través del vidre, per si hi veia n’Eugenio Villalonga. Tots dos havíem fet una molt bona relació quan l’un i l’altre érem corresponsals del MENORCA, que es veié incrementada en el viatge que vam compartir, amb molta més gent, a Florida, l’octubre del 83. Ell, n’Eugenio, ja no era al seu lloc habitual de feina, exhibint el seu permanent somriure. L’havia substituït un altre barber, més gros, més cepat, i que duia un llarg, frondós i ben dibuixat mostatxo. Aquest era, per a jo, el segon avís.

AL VESPRE, vam anar a sopar a Ciutadella. Jo volia que la Glòria, la meva dona, que havia accedit a acompanyar-me en aquest remember particular meu, prengués gust amb una bona graellada de peix i marisc a baixamar, al Balear. En el meu cas, com que som al·lèrgic als crustacis, vaig optar per uns calamarsets fregits deliciosos i vaig recuperar el gall de Sant Pere, que tantes vegades havia tastat en la meva segona etapa de residència a Ponent de l’Illa i que a Catalunya no és massa conegut. Per descomptat, només entrar al restaurant vaig demanar per en Bep, al qual jo havia conegut de ben jovenet, quan ajudava els seus pares en l’antic cafè Balear, situat al cap de cantó des Port, a pocs metres de l’establiment actual. La resposta del cambrer em deixà estorat: «en Bep està pràcticament retirat. Ara, ho duu el fill. Ell, com a molt, ve una estoneta els diumenges». Açò –vaig pensar- no era ja sa darrera, sinó sa darrera, darrera, darrera tanca.

L’endemà dissabte, a l’Espanya des Castell, tingué lloc el que podríem anomenar l’acte central de celebració, amb els meus cosins i les seves filles i net. Allà vaig saber que el llinatge Quevedo continuarà, gràcies, precisament, al més petit de la dinastia, en Nur, de només divuit mesos, al qual els seus pares van baratar d’ordre els llinatges, amb aquesta concreta finalitat. Després de dinar, vam anar a prendre cafè i licors al xalet d’en Jesús i na Conxi. Més tard, ells mos menaren a fer una volta en el seu cotxe, pels ports de Maó i de Fornells, abans de retornar-nos as Mercadal. Vam poder comprovar com el recinte portuari del Nord de l’Illa es troba en obres, ben igual que el de Ciutadella, a causa dels recents temporals i les destrosses provocades per la crescuda de la mar.

LA NOSTRA ESTADA a Menorca acabà diumenge amb un dinar al Port de Maó, acompanyats per na Carmen i en Tomé, uns bons amics d’Alaior. Ah!, i continuà també, uns dies més tard, ja a Barcelona, amb una hora i mitja de conversa personal amb en Toni Tudurí, company col·laborador des diari, que m’il·lustrà pel què fa a la genealogia dels Quevedo des Castell. Aquest fou, si més no, i per aquesta vegada, el meu contacte amb algú qui forma part de la família del nostre rotatiu.