Anatomia humana

Rudesa al metge i a l'hospital

|

Valorar:
Visto 119 veces

Tractar el metge amb rudesa, sense prou respecte, siguin pacients o familiars, siguin col·legues, o sigui el director del centre o el cap del servei, té efectes negatius sobre l’actuació del metge, és a dir, sobre el pacient.

Això no és cap notícia, tothom ho sap, tothom s’ho imagina, però ara és un fet que, un cop més, rep l’aval de la ciència. Diversos estudis deixen ben palès que tractar malament un metge, o un equip de metges i infermeres, o criticar de males maneres o amb menyspreu el centre de salut o l’hospital, tot això té conseqüències negatives.

Dels diversos estudis que s’han fet per comprovar que les males maneres poden comportar males conseqüències, en vull ressaltar el que s’acaba de publicar, a l’últim número de la prestigiosa revista mèdica «Pediatrics», del 2 de febrer. L’estudi demostra que la rudesa en la forma de tractar un metge d’un equip de metges i infermeres provoca disfuncions en l’equip, errades de diagnòstic, poca destresa en allò que s’ha de fer.

«Rudeness and medical team performance» és un estudi rigorós, ben útil per entendre per què de vegades passen coses que no haurien de passar. L’estudi està centrat en diversos equips de pediatria d’hospital que són observats i avaluats per infermeres i pediatres experts, amb molta experiència, en circumstàncies en què hi ha o va haver-hi protestes, males maneres, rudesa, per part de la mare o d’altres familiars d’un pacient.

«Sabia que hauríem d’haver anat a un hospital millor, on no facin aquesta medicina tercermundista!» Aquesta expressió, d’una mare a un pediatre, és una de les que, a l’estudi, provoca disfunció i errades en l’equip de pediatria, i és alhora una expressió que, amb certes variacions, s’escolta aquí i arreu, i fa molt de mal.

L’estudi comença que admet que les males maneres són un problema que pateixen professionals, centres de salut i hospitals, i que afecta metges, infermeres i d’altres. El problema tendeix a fer-se cada cop més general, i va augmentant en intensitat.

Diu que les males maneres que provoquen un mal fer del metge són les dels superiors (directius del centre, etc.), les dels col·legues i les del pacient o familiars. I que l’efecte negatiu s’observa quan un professional és víctima de les males maneres, i també quan només n’és testimoni.

Tot això permet d’entendre coses. Permet d’entendre que davant un problema concret, abans d’alçar el dit acusador, cal mirar a les dues bandes. D’una banda, cal mirar la persona que n’és responsable de manera directa.

I d’un altra banda, cal mirar la persona o les persones que tal vegada també en són co-responsables, de manera indirecta. Cal preguntar-se si hi ha hagut un tracte inadequat, incorrecte, amb menyspreu, amb males maneres, amb exigències, amb negligència, per part dels directius, dels col·legues o del pacient o familiars. Res d’això és nou, però ara, un cop més, ha estat ben explicat i ben demostrat.

Les males maneres condicionen un resultat advers, però també ho condicionen la mala gestió, la pressió assistencial excessiva, recursos insuficients o mal administrats, la paraula que no es compleix, l’oblit, el personal absent, el personal cansat, professionals farts. L’estudi esmentat també fa referència a d’altres investigacions sobre els diversos punts de vista que necessita aquesta qüestió.

Això no significa que hem d’exculpar qui fa una cosa mal feta. Sí significa, en canvi, que s’ha de mirar aquí i allà abans de criticar un metge, una infermera, un equip, un ambulatori, l’hospital, perquè aquesta crítica pot implicar errades, involuntàries, inevitables, que recauen després sobre la mateixa persona. O sobre els pacients que hi hagi a continuació.

bello.cat / jordibell@gmail.com