Sa darrera tanca

La ciàtica de Juncker

|

Valorar:
Visto 98 veces

El diumenge 1 d'octubre s'està atracant. D'aquí 15 dies sabrem ja si, finalment, el referèndum d'autodeterminació de Catalunya, segons els uns, o el referèndum il·legal, anticonstitucional i secessionista, segons els altres, s'ha pogut dur a terme. I el que és més important, encara, en el primer dels cassos, coneixerem quin n'ha estat el resultat i l'índex de participació. Fins a aquest moment, les posicions d'ambdues parts, els governs de la Generalitat de Catalunya i de l'Estat espanyol, es mantenen invariables, inamovibles. Els dirigents del Principat asseguren una i altra vegada que la consulta es farà i que tot està a punt per a la seva celebració. Els membres de l'Executiu popular neguen de manera reiterada aquesta possibilitat i anuncien una resposta «ferma però proporcionada», basada en la Constitució i en les lleis.

En efecte, res no ha canviat i l'anomenat «xoc de trens» sembla imminent. El Parlament de Catalunya ha aprovat la Llei del Referèndum i la de Transitorietat jurídica cap a una nova república i el Govern de la Generalitat ha convocat la consulta en qüestió. Tot plegat ha estat suspès pel Tribunal Constitucional, i les autoritats espanyoles han interposat querelles contra els membres de la mesa de la cambra catalana i n'han anunciat de noves contra el president i els consellers i, fins i tot, contra els alcaldes i alcaldesses que cedeixin locals per tal d'ubicar-hi les meses electorals. Els Mossos d'Esquadra i les policies municipals han estat avisades a complir la legalitat vigent i els advertiments han arribat als directors de mitjans de comunicació, els funcionaris i els mateixos ciutadans. Responsables d'impremtes i de setmanaris locals han estat investigats per la Guàrdia Civil, per si en els seus establiments s'imprimien paperetes. Ningú sap on són les urnes ni com ha estat elaborat el cens. Però l'acte d'inici de campanya ja es celebrà dijous fosquet a Tarragona, amb l'assistència de 9000 persones que ompliren l'antiga plaça de braus. I uns quants centenars més es quedaren al carrer.

Tot continua igual, sembla, pel què fa al més absolut dels desacords entre els uns i els altres. Però, en els darrers dies, hi ha hagut quelcom que ha donat un tomb, tal vegada inadvertit per alguns, però prou significatiu. M'estic referint a la repercussió internacional d'aquest procés català cap a la independència. Mireu, dimecres passat, en la sessió de control del Parlament Europeu, l'europarlamentari d'Esquerra Republicana Josep Maria Terricabras va dirigir una pregunta al president de la Comissió, Jean Claude Juncker, exhortant-lo a instar el Govern espanyol a negociar amb el català. En ocasions anteriors, les diverses autoritats europees havien qualificat aquest afer d'«assumpte intern de l'estat espanyol» i, per tant no s'hi havien pronunciat. Aquest dimecres, Juncker reconegué a Terricabras que «aquest és un tema prou difícil per a vostès» i afegí «imagini's per a jo, que estic baix els efectes d'una ciàtica molt dolorosa».

L'endemà, dijous, el propi Juncker, supòs que encara amb la ciàtica rondant-li el cos, anuncià que, si Catalunya esdevingués un Estat independent, hauria de negociar novament el seu ingrés, és a dir, s'hauria de posar a la coa dels països candidats. Unes paraules, les de la primera part de frase, que coincideixen, de manera gairebé literal amb les pronunciades per una alt càrrec de la Secretaria d'Estat nord-americana, qui, el mateix dijous, assegurà que els Estats Units farien feina amb qualsevol govern que pogués sortir a Catalunya, fruit de la cita amb les urnes de l'1 d'octubre. Estic parlant de l'administració Trump, en efecte, conscient del que tot això comporta.

És cert que la pròpia Comissió Europea i el president de l'Eurocambra, l'italià Antonio Tajani, s'apressaren a matisar les paraules de Juncker, tot afirmant que només acceptarien les decisions del Congrés de Diputats i del Tribunal Constitucional espanyols, però no hem d'oblidar que els responsables de la Generalitat han assenyalat, de manera reiterada que aquest procés cap a l'autodeterminació es basaria en la legalitat catalana i en el Dret internacional. I no han escatimat esforços per tal d'explicar-se per tot el món. Veurem, idò, què acabarà passant en les dues properes setmanes. Podríem concloure, amb una mica d'humor -que prou falta ens fa en aquests temps- que l'Executiu de Rajoy està disposat a fer prevaldre, per damunt de tot, la legalitat constitucional espanyola. Però, «i la europea?».