Sa darrera tanca

Un Sant Cristòfol diferent

|

Valorar:
Visto 114 veces

Avui, dia 10 de juliol, és la diada de Sant Cristòfol, patró des Migjorn Gran i, per açò, vull començar aquest article felicitant a tots els migjorners i les migjorneres i, a la vegada desitjar-los unes molt bones festes. Us deia, en el titular, que, en la meva opinió, aquest serà un Sant Cristòfol diferent. Puc assegurar-vos que no m'estava referint a cap casta de situació política dins el municipi perquè, precisament, totes les festes i, d'una manera molt especial les de Menorca, tenen la virtut d'establir uns dies de treva en les discrepàncies, ja siguin de caire ideològic o social, que puguin existir en cada territori, en cada població.

Si m'ho permeteu, des d'un punt de vista un poc llunyà i molt personal, crec que aquest Sant Cristòfol serà diferent sense la figura d'en Rafel Portella Moll. Aquest sacerdot menorquí qui, entre els anys 2003 i 2011 exercí les funcions de vicari general de la Diòcesi, va morir el setembre de l'any passat a la rectoria de la seva localitat natal, Es Migjorn Gran, on havia estat destinat recentment per motius de salut. Tenia només 54 anys. Aquest és, per tant, el primer Sant Cristòfol sense la seva presència i la seva activa participació. Amb motiu del seu decés, els representants de la cúria eclesiàstica de l'Illa, destacaven, entre les seves virtuts, el «zel pastoral, la humilitat, la preparació i l'esforç».

Jo avui us voldria parlar d'una altra de les seves qualitats que pens que configurava un dels trets principals de la seva personalitat: la humanitat. I quan empro aquest mot ho faig en sentit estricte; en Rafel Portella era un clar i digne representant del gènere humà, amb tots els seus ets i uts. Ell i jo no érem el que podríem definir com amics íntims, ni tampoc no havíem treballat mai «colze a colze». En el meu cas, el recordava dels seus anys de rector de la Parròquia de Sant Antoni Maria Claret de Ciutadella i, en la seva etapa com a nombre dos de la diòcesi menorquina, només vam coincidir un parell d'anys, entre el 2007 i el 2009. Açò sí, l'un i l'altre ens professàvem un respecte i una consideració que estic convençut que eren mutus.

Hi hagueren dos episodis en la nostra relació que em van fer palesa aquesta humanitat seva que he volgut destacar en el meu escrit d'avui. El primer d'ells fou, precisament, amb motiu d'una diada de Sant Cristòfol. No puc recordar l'any en concret, però sí sé que un diumednge de juliol jo era a Menorca amb la meva germana Pilar i la vaig voler menar fins as Migjorn, perquè pogués veure i gaudir dels cavalls i dels jaleos. Només aparcar el cotxe i enfilar a peu el carrer Major vam coincidir amb en Rafel Portella, qui ens va fer anar fins a ca seva i ens convidà a dolces, pastissets i gin amb llimonada. Allà vaig poder copsar la senzillesa, la humanitat i l'hospitalitat d'aquell sacerdot que fruïa de la festa del seu poble en companyia de la seva família i dels seus vesins, amics i coneguts.

Sant Cristòfol és conegut perquè carregava els fillets i les filletes damunt les seves espatlles i els ajudava a travessar el riu. Per aquest motiu, fou designat, uns segles més tard de la seva mort, patró dels conductors d'automòbils. Idò bé, la meva segona anècdota amb en Rafel Portella tingué lloc en un vehicle rodat. No era un cotxe, sinó un avió. Tots dos vam coincidir en un vol Barcelona-Menorca que ens oferí un munt de turbulències, d'aquelles que fan que t'agafis amb força als braços del teu seient. Quan, finalment, vam arribar a l'aeroport de Sant Climent, vaig veure com en Rafel, qui seia unes files més enrere, passava pel meu costat per dirigir-se cap a la sortida, amb el rostre ben pàl·lid i amb signes evidents d'haver-ho passat molt malament. «Ja som a ca nostra», li vaig dir. «Ai sí, gràcies a Déu», em respongué ell. Jo vaig pensar «però si hauria anat directe a la casa del Pare!». Aquest és un altre tret d'humanitat que he pogut veure, després, en altres persones d'una gran fe, però que no frissen en absolut perquè el seu pelegrinatge per la terra arribi a la fi.

Ara sí que en Rafel Portella és a la casa del Pare i allà haurà coincidit aquests dies amb el bon amic Toni Orell, un altre creient convençut qui, poc després del seu Sant Joan, ens deixà per sempre. Des d'aquestes retxes, vull fer arribar el meu condol a la seva esposa Anna i al seu fill Tomàs. El trobarem a faltar, i molt. És possible que, des d'allà dalt, en Rafel i en Toni celebrin també Sant Cristòfol. Un Sant Cristòfol que desig sigui ple de joia i d'esperança per a tota la gent des Migjorn Gran. Per molts anys!!!