Temes d'anàlisi

El populisme i la lluita antiterrorista

|

Valorar:
Visto 45 veces

Des de l'atac contra les torres bessones de Nova York del 2001 la lluita antiterrorista s'ha convertit en una prioritat global. Immediatament després es van reforçar les mesures de seguretat dels aeroports: es prohibiren passar líquids i altres articles, es van instaurar escorcolls aleatoris i s'obligà els viatgers a llevar-se cinturons i sabates de talons abans d'accedir a la zona d'embarcament. Tot plegat va allargar el temps d'espera i obligà a contractar empreses privades per executar aquestes inspeccions, finançades amb l'increment de les taxes aeroportuàries, és a dir pels usuaris.

Aquestes actuacions afecten de forma indiscriminada tothom que viatja, però no han impedit que s'hagin produït nous atemptats en aeronaus. De fet, és un poc incongruent que, passat el control, els passatgers es trobin amb multitud de botigues on poden adquirir la majoria dels gèneres prohibits: tota mena de líquids i nombrosos objectes punxants.

Sempre m'he demanat com poden comprovar les forces de seguretat la provisió dels comerços, una operació massiva i diària on deu ser molt fàcil fer entrar qualsevol estri, fins i tot camuflar bombes. Així mateix, no ha de ser senzill conèixer la identitat real dels centenars d'empleats de l'aeroport, que tenen accés a zones sensibles. No crec que sigui possible evitar que en aquest tràfec quotidià s'introdueixin elements hostils capaços de provocar actes criminals.

La meva impressió sempre ha estat que les mesures col·lectives no cerquen tant millorar la seguretat, com donar als ciutadans una percepció de seguretat. Es tractaria d'un intent dels governs de tranquil·litzar-nos amb maniobres que vèiem cada vegada que viatjam i ens volen donar la impressió que impedeixen que els malfactors puguin actuar. Desgraciadament, el terrorisme no ha estat mai el resultat d'exercicis improvisats, sinó de bandes organitzades que estudien els seus cops de manera professional i als quals les actuals previsions de les autoritats no els dificulten gaire la seva bàrbara pretensió de col·locar explosius o infiltrar armes en llocs públics.

Els països com Espanya, on tenim una llarga experiència en el combat d'aquests grups criminals, sabem que es tracta d'una tasca minuciosa on la localització, identificació i seguiment dels sospitosos és vital. A diferència dels protocols massius, que es realitzen amb personal de baixa qualificació, requereixen de la participació de funcionaris altament formats en tècniques de vigilància, que utilitzen els darrers avenços tecnològics.

Per la seva naturalesa, són activitats ocultes als ciutadans que només es revelen quan es detenen els individus que estan planejant un atemptat o ja l'han realitzat. Per aquest motiu, la gent només sap de la seva existència quan s'informa de l'actuació policial. No hi ha, com en els controls generals, un contacte directe que alleugi el públic, però la seva efectivitat és enormement superior.

Els darrers mesos hem tingut exemples clars de bones i males pràctiques de les forces de seguretat. La passivitat de la policia belga va facilitar els atemptats de París. D'altra banda, el mes de desembre passat un terrorista tunisià va atropellar dotze persones a Berlín i al cap de tres dies era abatut a Milà, després d'haver passat per França. En canvi, la nit de cap d'any un pistoler entrava a una discoteca d'Istanbul, feia 39 morts, i encara el cerquen.

En els dos casos, es tractava de persones fitxades per la policia. Potser a països més avesats en la lluita antiterrorista, com Espanya, França o el Regne Unit, les morts s'haurien evitat, però crida l'atenció que la coordinació de les autoritats europees va permetre detenir l'assassí, que tenia al seu favor les diferents fronteres i sistemes de seguretat nacionals i, en canvi, a Turquia encara no hagin pogut capturar-lo.

La paraula de l'any del 2016 ha estat el populisme. Açò no obstant, ja fa quasi dos segles Alexis de Tocqueville prevenia a la seva obra "La democràcia a Amèrica" (1835) sobre la tendència dels polítics elegits per votació popular a atreure l'opinió pública a través de la demagògia i la publicitat.

Aquesta inclinació ha arribat al seu paroxisme al segle actual. Els dirigents declinen liderar l'acció política i fan el seu programa electoral per acontentar les pretensions dels ciutadans. No tenen cap empatx en fer el contrari del que han promès, perquè sempre es poden excusar que la realitat és diferent de com se l'havien imaginat, quan disposen de tota la informació per conèixer-la amb antelació, però no ho fan perquè volen afalagar els votants prometent el que demanen, ni que sigui impossible de complir.

Els temps en què els polítics feien una anàlisi dels mals profunds de la societat i proposaven determinacions que anaven a l'arrel i no a la mera superfície han passat. Un governant abans de prendre qualsevol decisió es demana quin serà el titular, amb l'objectiu d'obtenir el major impacte mediàtic. La solució dels problemes i la millora del benestar de les persones passen a un segon terme.

Els controls als aeroports no han fet sinó començar, els seguiran els murs a la immigració i qualsevol altra pràctica espectacular. Els ciutadans que s'estan rebel·lant contra les elits en molts casos fan el joc als venedors de fum. La veritable indignació és exigir que ens expliquin la desagradable veritat i es prenguin mesures discretament efectives.

amendezvidal.blogspot.com.es