Anatomia humana

Immaculada i independència

|

Valorar:
Visto 59 veces

Avui fa 162 anys que el papa Pius IX va proclamar la Immaculada (o Puríssima) Concepció com a dogma de fe. I avui fa 50 anys i 8 dies que la petita illa de Barbados es declarava independent.

No hi ha cap relació entre les dues efemèrides. Barbados és un petit país insular, una ínsula més petita que Menorca, i ara fan 50 anys com a país independent. És moment, per tant, de preguntar-los què troben que és això de la independència.

Trobo la resposta en un bon article que el 26/11/16 publicava Gary Younge, un nacional de Barbados i alhora britànic, resident en Gran Bretanya, periodista, exalumne de la Universitat d’Edimburg, en l’edició sabatina del diari anglès «The Guardian».

Afirma que Gran Bretanya encara ha de complir les seves promeses. I que «independència no és el mateix que llibertat. Hi ha molts països que són independents però no són lliures». Diu que no serà pas aquest país el primer que aconsegueix d’alliberar-se «d’un senyor feudal no democràtic, només per substituir-lo per un altre».

«Independència, però, és un prerequisit per a la llibertat». I es pregunta com és possible la llibertat sense la capacitat per controlar els propis asumptes d’Estat i les pròpies riqueses. «En quin sentit es pot parlar sincerament de llibertat sense establir primer l’autonomia?».

«La llibertat, però, no és garantia d’èxit. Hi ha molts països lliures on la gent viu sense esperança, sense menjar, sense serveis. Si la llibertat significa alguna cosa, ha de significar la llibertat de fracassar. Qui no consideri la independencia junt amb la possibilitat de fracassar, no pren seriosament la independència».

Aquí està, continua afirmant, l’audàcia, la tenacitat, la perspicàcia del projecte d’independència: en el fet de saltar, de llançar-se, d’assumir el risc, acceptar el repte.

Article magnífic, escrit per algú que està ben orgullós de pertànyer a Barbados, molt més que un «poble petit amb una bandera i un himne». L’illa té una superfície de 439 km2, y en 2010 tenia una població de gairebé 280.000 persones (a Menorca hi havia 94.000).

Explica que tornava de la seva illa natal amb una inexcusable sensació d’haver vist un país on encara hi ha molta feina a fer, i la necessitat imperiosa que li deixin fer. I llavors va recordar-se que en el pas difícil de la seva adolescència a la vida adulta no es va trobar tot sol, «cap home és una illa», sinó que va poder comptar amb «germans, tiets, amics, familiars dels amics, professors, l’Estat mateix, tot un assortiment de mans capaces d’agafar-me si caigués... Tot sol no l’hauria pogut fer».

Un símil per dir que la independència implica interdependència. Alhora, però, es pregunta què vol dir realment aquesta independència en un món neoliberal, en un temps globalitzat, amb terrorisme i immigració massiva. La resposta és esquiva, és urticant, difícil de dir.

Com es pot parlar d’independència si la reina Isabel II és encara la reina de Barbados, es pregunta. De primer era colònia espanyola, i poc després va començar un periode de quatre segles com a colònia anglesa, fins al 30 de novembre de 1966, quan Barbados es declara independent (tal vegada un eufemisme per a ells, igual que per a molts d’altres d’arreu).

L’ actual Govern local proposa que Barbados sigui una república, integrada però en la Commonwealth. Aquest pas de monarquia a república el van anunciar el març de 2015, i llavors van dir que seria efectiu a partir del dia del 50è aniversari de la independència.

Termina l’autor l’article, el cos a Gran Bretanya i el cor a Barbados, amb un clam pràctic i eloqüent: «Independència, interdependència, autonomia, connexions, relacions!»


bello.cat / jordibell@gmail.com