Pedraules

Tomàtic (296)

| |

Valorar:
Visto 238 veces

Que descansat i polit és ser espanyol! El passat dia dotze d’octubre, per exemple, ens van dir des de Madrid que havíem de celebrar un genocidi. Què són, milions d’indis americans massacrats, humiliats i desarrelats en comparació al sentiment de sentir-se espanyol? Res. Una fotesa. Fum de formatjades. Què dic! Fum de xocolata espessa, de tabac d’espaseta, de tomàtic sulfatat. El programa incloïa admirar desfilades militars, no encapçalades per cabres, aquesta vegada s’ha donat l’alternativa a un mardà. I després, els desafectes, es queixen de l’absència de respecte per la diferència, per la plurinacionalitat. Avui una cabra, demà un mardà. Avui un boc i demà un xai. La Legió ha donat mostres de tolerància i de respecte a les minories, ja siguin catalanes o cabrunes, des de la seva fundació. I la lliçó d’estètica i de valors democràtics donada pels unionistes a Barcelona? Impressionant. S’han dividit entre tres per no impactar les estadístiques. Societat Civil Catalana ha estat la més previsora. Fa uns anys la pèrfida TV3 va anunciar pluja el matí del dia dotze d’octubre i, al final, va lluir el sol. Es van posar molt maleits. Van denunciar, i amb raó, que la cadena al servei de l’independentisme i de les iaies que miren La Riera, havia errat a posta la predicció per restar assistents a l’acte. Enguany, com que TV3 va anunciar que no plouria, SCC va decidir ajornar la trobada convençuda que plouria tot seguint una admirable lògica de psicologia inversa. No ha caigut ni una gota i, a la plaça Catalunya, s’han vist molts de manifestants demanant un taxi des del centre de l’àgora. Uns cinc mil. O cinquanta-mil, si cada espanyol val per deu. Res comparat amb la segona manifestació espanyolista celebrada a Montjuïc. Allà, a més de demanar taxis amb la mà alçada, han fet una barbacoa i han insultat i perseguit periodistes. Com que no tenien prou llenya han cremat banderes estelades. Es veu que l’estelada crema millor que, posem per cas, la bandera de Ruanda o l’ensenya de Rússia o dels Estats Units. És una sort, ser espanyol. Pots gaudir del foc enmig de la ciutat, pots demanar un taxi amb estil i pots insultar i agredir periodistes. A més, disposes de, com a mínim, dues banderes. La constitucional i la franquista, que sol agradar molt als ornitòlegs. No tenen també dues banderes, els independentistes? La senyera i l’estelada? Així, si ets unionista, espanyolista, catalanista i independentista a la vegada, en pots tenir quatre! Ho tens tot pagat, si et sents espanyol. El ballarí Miquel Iceta va ser a la televisió del senyor del planeta i un jubilat entrevistat va deixar anar una resposta antològica davant la pregunta innocent del reporter («Pot ser president del Govern espanyol un polític homosexual i català?»): «Per homosexual, sí, però per català, no». No va dir cap barbaritat. Mai hi ha hagut un president català del Govern de l’estat. Homosexual, tal vegada. És com si ens demanessin, així, d’una capçada, si el riu Nil pot passar en un futur per Espanya. La resposta seria similar a la donada pel senyor de la camisa blava: «Per riu, sí, però per Nil, no». Si el pobre home no ho ha vist mai i no sap de ningú que ho hagi vist mai, per què se li exigeix que ell ho vegi i en doni una resposta afirmativa i consensuada? No era un politòleg, per l’amor de Déu! Era un ciutadà del carrer, un transeünt. Hi, hi… Ha, ha… I ja està. En el nivell de la discriminació nacional, els catalans estan per davall dels homosexuals. Açò ralla molt bé d’Espanya. A Aràbia Saudita, per exemple, tallen el cap als homosexuals. A Espanya, un homosexual està per damunt de, per exemple, Ferran Adrià, Pau Gasol o Albert Rivera. Aquest darrer líder polític és impressionant. Sap que mai no serà president del Govern espanyol i fa creure als seus votants que un dia el Nil travessarà territori espanyol. Tenim uns polítics de dalt de tot. Són tan bons que poden ser corruptes i després ser votats i victorejats com si fossin herois que han participat a la guerra de Troia. Digueu-me un altre país amb uns polítics així? No en trobareu cap. Bé, Síria, Rússia, Corea del Nord... No ens els mereixem. A d’altres països, els polítics dimiteixen per una simple multa de trànsit. S’ha de tenir més aguant, per l’amor de Déu. Sobres, finançament il·legal de partits, prevaricació, requalificacions urbanístiques…? Caspa damunt el blau sedós d’un vestit. Jo els arribaria a comparar amb els cowboys. Herois damunt toros salvatges que, sense èxit, els intenten descavalcar. No hi ha manera. Aguanten, aguanten i aguanten... I ja que rallam de toros, si ets espanyol t’ha d’agradar que maltractin els animals. No és fantàstic? Què és, un animal? Una bèstia. No té ànima. Se’l pot torturar, se’l pot humiliar, se’l pot matar. Per tant, pots ser espanyol i gaudir de la tortura, de la mort i de la humiliació d’un mamífer. Passa en cap altre país del món? Allà, els violents, els torturadors i els executors van a la presó. Aquí, se’ls aplaudeix i se’ls convida a recepcions reials. Com a l’antiga Roma, però més de dos mil anys després de la mort de Crist. I ja que rallam de reis. Si ets espanyol has de ser monàrquic. Ser súbdit en tost de ciutadà d’una república democràtica és el millor que et pot passar en aquest món. És com si tinguessis una mica de sang blava. No? I ara, que està tan de moda la gastronomia. Els tomàtics. Ho sabeu, no, que van ser els espanyols que van dur els tomàtics d’Amèrica? Què faríem ara, sense tomàtics? Estaríem perduts, sense tomàtics. Tomàtic. Fruit de la tomatiguera.