Sa darrera tanca

De les tanques al món

|

Valorar:
Visto 53 veces

Avui, a «Sa darrera tanca», parlarem de les tanques de veritat, d’aquelles que estan construïdes amb la pràctica, amb l’art de la paret seca, és a dir, amb còdols amuntegats ordenadament, sense cap tipus d’argamassa, ni ciment ni pasta. I ho farem perquè el camí de la candidatura de la pedra en sec per a formar part de la llista representativa del Patrimoni Cultural Immaterial de la Unesco, impulsada en el seu moment per Grècia i Xipre i a la qual s’han afegit, a banda dels estats esmentats, altres com l’espanyol i, dins d’aquest, comunitats autònomes com les Illes Balears, Catalunya, Galícia, Astúries, Extremadura, Aragó, Canàries, València, Andalusia i Castella i Lleó, està arribant als seus moments decisius. Està previst que tots els països que tenen previst participar en la candidatura es reuneixin d’immediat per tal de presentar la fitxa de compliment dels criteris de cadascun d’ells, finalitzar l’expedient en el mes de gener de 2017 i fer-lo arribar a la Unesco el març de 2017, perquè el Comitè de l’any 2018 pugui avaluar-lo. Per tant, les tanques, com els talaiots i les navetes de Menorca podrien ser, ben prest, orgull de tot el món.

La Unesco entén com a patrimoni cultural immaterial «les pràctiques, les representacions, els coneixements i les habilitats que les comunitats, els grups i els individus reconeixen com part del seu llegat cultural i d’un patrimoni que s’ha transmès de generació en generació i que cal conservar». La pedra en sec és, en aquest sentit, una tècnica ancestral que esdevé un element fonamental per entendre com les persones han transformat el medi físic i una pràctica que s’estén per tota la conca mediterrània i altres indrets d’arreu del món amb abundància d’aquest material. Cal destacar, idò, que una estructura feta amb elements tan pobres permeti obtenir un conjunt arquitectònic d’un valor tan immens, gràcies al rigor emprat en la seva construcció.

2 La pedra seca fou honorada dimarts passat en la darrera sessió plenària de l’Ajuntament de Castellar del Vallès, la població on ara visc i que es troba molt aprop de Sabadell, al Vallès Occidental. El consistori aprovà per unanimitat donar suport a aquesta candidatura internacional, ja que més d’un centenar de les construccions de pedra en sec que figuren catalogades a Catalunya es troben dins el seu terme municipal. La meva assistència a aquell ple i la lectura de la moció que vaig escoltar em portà molts records dels anys viscuts a Menorca i de les diferents visites que, del Principat estant, hi he efectuat. No podem oblidar que la primera imatge que tot visitant té de l’Illa des de la finestreta de l’avió és la de les tanques, perfectament arrenglerades, i de les vaques que hi pasturen.

Vaig pensar, per exemple, en un dels viatges que, de jovenet, vaig fer a Menorca, en companyia dels meus germans. El nostre cosí en Jaume, des Castell, ens va venir a cercar a l’aeroport i ens va menar a «saltar tanques» per anar a cercar tàperes. A casa sempre hem estat més aviat grassos i els esforços que tots plegats vam fer per superar aquelles estructures no els podré oblidar mai i han estat sovint objecte de molts comentaris en família. En canvi, el nostre parent menorquí feia palesa una gran habilitat i les anava passant com si res.

Un altre record molt emotiu és el de la persona d’en Demetrio Portella, un dels artífexs de la pedra en sec a Menorca i que, a la vegada, era un gran corredor d’atletisme. En la seva feina de construcció de parets seques l’ajudava el seu fill, Josep, col·laborador d’«Es Diari» i que més tard fou dirigent polític i, fins i tot, conseller insular i regidor d’Alaior. Un capvespre estàvem na Cati i jo a l’oficina del carrer de Sant Antoni i ens mancava l’article d’en Bep per dur la feina al recader. Jo vaig dir a na Cati «per què no el telefones?» La meva companya em respongué : «a ses tanques, no en té de telèfon». Per descomptat, en aquella època (us rall dels anys 70 o 80 del segle passat), els mòbils no existien. Estic convençut que la declaració de la pedra en sec com a patrimoni immaterial de la humanitat representaria un més que merescut homenatge a tota aquesta gent.
Caldrà estar atent, per tant, a com es desenvolupen els esdeveniments en els propers mesos. Esperem que aquesta vegada es faci justícia i una pràctica tan important, a nivell arquitectònic, cultural i, fins i tot paisatgístic com és la pedra seca, tingui el reconeixement internacional que sempre ha merescut. Que, des de ses tanques, puguem arribar a tot el món.