Anatomia humana

Sobre el pecat d'oblidar-se'n

|

Valorar:
Visto 46 veces

L’oblit és trist, oblidar-se’n és un pecat. Els Jocs Paralímpics de Rio van haver de lluitar contra l’oblit dels mitjans de comunicació, que no van fer-los gaire cas. Ja fa dies que ja no hi són, ja ningú se’n recorda, l’oblit és un pecat.

L’oblit és un pecat d’irresponsabilitat. Quan l’oblit és fet a posta, però, és un pecat contra el deure inexcusable de dir la veritat, i de no amagar-la.

Els Jocs Paralímpics de Rio no van rebre el nivell d’atenció informativa que van rebre els Jocs Olímpics, ni la delegació espanyola paralímpica va rebre tant de recolzament com l’olímpica. Les xifres indiquen, però, que aquest focus estava ben desenfocat.

Als Jocs Paralímpics, Espanya hi va participar amb 127 atletes discapacitats que van obtenir 31 medalles. Per contra, als Jocs Olímpics, 310 atletes espanyols ben capacitats van obtenir 17 medalles. La diferència és evident, el greuge comparatiu és eloqüent, l’oblit és aquí un pecat contra el mèrit de les persones més meritòries.

Un paralímpic és sobre tot un bon exemple a seguir (i avui més que mai en necessitem, d’exemples a seguir) però, això no obstant, els titulars van promoure sobre tot les delícies del pati.

Els paralímpics van haver de lluitar contra la pròpia discapacitat; i als Jocs, contra l’oblit, parcial, dels mitjans de comunicació, que van fer-los poc de cas, menys de cas, tal vegada perquè estaven prou ocupats informant sobre les delícies de Rita i sobre les altres delícies del pati.

Ja fa temps que el pati va ple de delícies, tothom té cara per a tot. Alguns mitjans de comunicació semblan tossuts a l’hora de fer-los cas, i en fer les coses d’aquesta manera ocupen un espai que ja no serà per a la notícia important, rellevant, això que de ver ens cal saber.

Ben poc van dir, per exemple, sobre la paraula popular, sempre volàtil, de rebre un cert nombre de refugiats a Espanya. Prou sabia la paraula popular que donava una paraula que no compliria. I prou se sap que l’Espanya popular no en va acollir ni a tres de cada cent. Paraula volàtil, paraula que el vent se’n dugué.

No obstant, fet a posta, el rei, dut pel vent a Nacions Unides, la setmana passada afirmava que Espanya «seguirá dando prueba de solidaridad y generosidad». Parla que parlava, però no pot donar-nos cap prova de solidaritat o generositat, ni té autoritat per acollir-ne cap, de refugiat. Paraula volàtil, paraula que el vent se’n dugué.

Aquí és paraula popular, allà és paraula reial. Paraules que només són vent, delícies del pati. Proposava el rei de «redoblar esfuerzos» per protegir especialment fiets i d’altres de més vulnerables. I va prometre que «España hará cuanto esté en su mano para estar a la altura de un reto que debemos afrontar juntos con inteligencia y generosidad».

Intel·ligència i generositat, i al pati miraven el vent. En aquest context d’oblits, hi ha mitjans importants que, tot i les dificultats, volen informar sobre allò que realment és important, i deixen de banda les delícies del pati, perquè si n’hi ha que són indignes per parlar, jo puc tenir la dignitat de no escoltar.

Sembla, per tant, que n’hi ha que fan feina perquè s’oblidi allò que importa, per tal que continui tothom entretingut amb les delícies del pati. Hi ha d’altres mitjans, en canvi, que obliden les delícies del pati per fer-nos concentrar en allò que passa, i per què passa, i quines en són les persones responsables.

Un d’aquests mitjans valents i necessaris és Truthout, en anglès, només digital: www.truth-out.org. Us el recomano: ofereix una informació en la qual la veritat és la veritable protagonista, i accepten considerar col·laboracions externes. D’aquests, també n’hi ha, aquí.