De què anam?

Però si ja no hi és, Catalunya

|

Valorar:
Visto 182 veces

Deu ser que els seus habitants encara no se n’han entemut i, per açò, com cada any, aquest 11 de setembre han sortit al carrer en massa –quants? molts i molts– a reivindicar la seva independència, amb referèndum democràtic inclòs, naturalment. Amb tant de bordell polític com hi ha ara, van tan despistats –mesquinets– que encara actuen com si no sabessin que el govern espanyol ja fa estona que els considera un Estat apart .

Les proves hi són, i encara més si les estudiam una per una. Des de 2012, com una mosca d’ase d’aquelles que no hi ha manera d’espantar, a Catalunya s’organitzen les manifestacions més grosses que s’han vist a Europa des de la Segona Guerra Mundial. Però, per sorpresa de tots els estadistes europeus, açò no provoca cap reacció en els governants espanyols ni tampoc en l’oposició, que en conjunt no manifesten cap interès per entendre què està succeint i trobar la manera de posar-li remei.

No fan propostes que no siguin aplicar la llei sagrada, ni plantegen les seves campanyes electorals en clau conciliadora, ni fan tampoc cap gest que pugui contribuir a la desmobilització. Al contrari, es miren les manifestacions entonats allà enmig, com si succeïssin en un altre planeta i, en conseqüència, com si els deixàs indiferent l’opinió i la protesta de tanta i tanta gent. Açò només té sentit si és que consideren a tants de ciutadans con si fossin d’un altre país i se’ls enfotés allò que reclamen o deixen de reclamar. «Cada uno en su casa y Dios en la de todos», deven pensar.

I aquesta manera de pensar s’estén també als diaris nacionals i els noticiaris de televisió. En comptes d’intentar analitzar per quins set sous tanta gent es manifesta –i des de fa tant de temps– en un territori que és clau per a l’economia espanyola, es distreven fent exercicis aritmètics sobre quants han estat cada any; sobre si n’hi hagut més o manco que l’any anterior. És un exercici banal, que demostra que tracten el tema com si fos de secció d’esports. Equiparable, podríem dir, a voler saber quants de participants té cada any la marató de Nova York, que tothom sap és la que aplega més gent del món i que està perfectament consolidada.

Ara bé, encara que sigui una actitud distreta, és poc professional i difícil d’entendre. Sobretot si la comparam amb la dels grans diaris d’altres països, que sí que s’interessen per la part política. I que, fins i tot, entrevisten a líders i manifestants. I escolten les seves raons i les donen a conèixer al públic. Enguany, quaranta televisions i diaris estrangers van seguir en directe la manifestació de l’11 de setembre.

Una altra prova. Quan el president en funcions va voler intentar un govern amb Ciudadanos, es van pactar un fotimer de canvis, bonibé tots abstractes o impossibles sense disposar de la majoria que no tenien. I amb forats als calçons com el cas del ministre Sòria. Però el més vistós és que hi van incorporar el tractament de les llengües a les escoles. No van inventar res, simplement van ressuscitar el cadàver del TIL del senyor Bauzá, de demostrada eficàcia per rebentar la convivència i l’educació.

Ells sabien que aquest és un dels temes més sensibles a Catalunya. I és lògic que ho sigui, perquè cap poble que tengui autoestima no assisteix impassible a la pèrdua progressiva del seu idioma. Però així i tot, van envelar el trilingüisme per allà enmig. Què podia voler dir, açò? Només una cosa, que per al PP i el al·lots d’en Rivera, els ciutadans de Catalunya ja formen part d’un altre Estat. I que, en conseqüència, cap problema, es limitarien a observar encuriosits, des de fora, com es rebenta l’educació a Espanya, vista l’experiència balear del senyor Bauzá.

2 En el camp de l’economia i de les inversions, hi ha també moltes proves que Catalunya ja és fora, però només me referiré a la més internacional. L’Eix Mediterrani, la línia ferroviària que la Unió Europea prioritza per al transport de mercaderies des d’Andalusia fins al cor d’Europa. Un instrument de primer ordre per facilitar i incrementar les exportacions espanyoles. Però el mal és que la línia ha de passar per força per Catalunya i per paga més del 25 per cent d’aquestes exportacions hi tenen l’origen. Només açò pot explicar que l’obra estigui eternament qüestionada, endarrerida i mig aturada. I per aquest motiu, mentrestant, el govern espanyol –provisional i tot–-, van fent línies ruïnoses d’AVE i aeroports inútils. I és que, com és lògic, no vol invertir fora del seu territori.

I per no allargar la cosa, «la prueba del algodón» que el govern espanyol ja s’ha separat de Catalunya. L’acció de la diplomàcia espanyola, dirigida pel ministre García-Margallo, aquell que diu que s’estima més un atemptat terrorista que no un referèndum democràtic sobre la independència. És de domini públic que el personal del ministre fa una peregrinació per les cancelleries europees demanant que no s’escoltin els polítics que, elegits democràticament, governen a Catalunya. Que no els rebin, que no assisteixin a les seves conferències. Al Papa i tot, li han anat a dir.

Quina manera més grollera de fer conèixer al món que hi ha una lluita diplomàtica entre dos països diferents! I les persones ben informades asseguren que, d’aquesta labor tan patriòtica, el ministre només se’n surt en part. Les autoritats europees no reben les de la Generalitat en públic, però sí que ho fan en privat. Deu ser que elles sí que tenen interès per saber, de primera mà, què succeeix a Catalunya.