De què anam?

Açò no és política, és un sainet

|

Valorar:
Visto 90 veces

Gran espectacle al Teatre del Sainet Espanyol. L’obra es cou des de fa deu mesos però va patir una entropessada per culpa dels gustos del públic de diputats i diputades que omplia el teatre. Així és que l’estrena va ser un fiasco i no hi va haver un altre remei que canviar de protagonista i fins i tot de partitura. Però ahir dimarts, finalment, es va tornar a representar el primer acte. Avui dimecres veurem el segon i demà, si Déu no ho resol, el tercer.

La primera vegada es va triar de protagonista un gallec que ja fa quatre anys que s’arrossega pels escenaris. Però va sofrir un atac d’allò que en el món de la faràndula es coneix com a «pànic escènic», que vol dir que a darrera hora estava tan espantat que ni va sortir a cantar. De tal manera que no hi va haver altre remei que substituir-lo pel segon actor, que no ho feia malament del tot, però que no va aconseguir el plàcet ni de la majoria absoluta ni de la majoria simple del públic, potser pel seu accent andalús tancat.

També s’ha de dir que no va tenir gaire sort, mesquinet. Primer de tot per la tria de la parella, que en realitat era un jovenet de veu fina, català d’aquells que ho dissimulen ell, que va de modern, però que tothom sap que el seu discurs és més vell que el de s’àvia Corema. Per tal de sortir a cantar és capaç de fer qualsevol cosa, fins i tot de canviar de vestit si el protagonista li demana. Però ho fa amb tan poca gràcia, que allò que veu el públic és un vulgar canvi de jaqueta.

Tampoc el tercer actor va ajudar al nostre protagonista andalús. Vestit amb una camisa arremangada i amb mesos d’esquivar el barber, li tocava representar el paper de poble oprimit. Però en el tercer acte, i després d’un solo en què exposava les desgràcies col·lectives, el guió deia que s’havia d’abraçar amb el protagonista andalús i oferir-li la seva amistat. Però es va errar i, en comptes d’açò, va treure una ganiveta de la mida d’un referèndum... I ja saben com va acabar l’obra. Les males llengües asseguren que, en realitat, si va treure el ganivet era perquè estava gelós del protagonista andalús i per damunt de tot li volia fotre el paper.

Així és que ara i després de renovar una mica el públic, amb alguns diputats nous, es torna a estrenar l’obra. Com ja devien veure ahir, l’actor gallec sembla que ha superat el «pànic escènic» i ha representat el paper que li toca de protagonista de l’obra. I sense plasma. S’ha cuidat primer d’assegurar-se la companyia del jovenet dels canvis de jaqueta per fer-li de parella. I s’ha de dir que aquest, per tal de sortir a l’escenari, li ha posat molt fàcil. I és que, en el fons, no els uneixen solament les ganes de ser l’estrella del dia. Hi ha també una cosa superior que els agermana per damunt de tot: la passió pels toros.

2 Què va cantar ahir el protagonista? Jo no som endeví i com que m’ha tocat escriure aquest article abans de la representació (dilluns), no tenc un altre remei que inventar. Però coneixent el personatge i l’obra que representa, segurament no serà difícil. Supòs que primer de tot va fer un solo dedicat als espanyols i va aprofitar, amb la seva reconeguda pedagogia de P3, per dir que com que viven a Espanya, són uns espanyols molt espanyols, o una cosa semblant.

I com que en aquesta obra no toca ser modest, sinó penjar-se medalles, encara que siguin de llautó, a continuació devia afirmar que ha salvat el país de la misèria per tornar-li la riquesa i l’alegria. «La riquesa dels de sempre i l’alegria dels contractes temporals», hauria d’haver aclarit en aquest punt el cor, des del fons de l’escenari, però ja se sap que en aquestes representacions el cor només pot aplaudir o siular.

A continuació, posats a cantar coses irreals, de sainet, el protagonista devia dir també que cap govern com el seu no ha lluitat tant contra la corrupció. I segur que ho va dir allargant la gargamella i fent veu de tenor perquè la cosa semblàs més verídica. I mirant la seva parella, el jovenet dels canvis de jaqueta, que es devia estarrufar com una lloca. I encara més quan, el protagonista, segur que va afegir que serà implacable amb la corrupció, per més que no tregui cap mort del seu immens armari ruperu.

Allò que tots els espanyols tenen els mateixos drets i deures, també ho devia cantar, perquè açò és com una lletania obligada. Encara que tothom sap que els bascos tenen molts més drets que els altres, i que catalans, balears i valencians paguen el beure de tothom. Per més que, fent l’ullet al jovenet dels canvis de jaqueta, digués –supòs que ho diria- que en endavant el finançament també serà bo per a aquests espanyols de segona. No és mal d’endevinar, perquè fa quaranta anys que van cantant que serà així.

Segur que el protagonista devia dedicar també un moment de la seva actuació al segon actor, aquell que es va atrevir a prendre-li el paper de protagonista en la primera estrena de l’obra. El paper i la parella -el jovenet del canvis de jaqueta-, que li va prendre! Amb veu de baríton li haurà recordat ara que depèn d’ell que l’obra acabi bé. I que si no s’agenolla davant d’ell i del jovenet penedit, Espanya serà arrasada pels quatre genets de l’Apocalipsi i. encara més, que hi haurà eleccions el dia de Nadal. Ja se sap que als sainets se’n diven de molt grosses!

Avui capvespre podrem assistir al segon acte de l’obra, en què el paper principal correspon al segon actor i tots els altres. I veurem si el protagonista obté el plàcet del públic de dins del teatre, encara que pels tràilers que hem vist, sembla que serà que no. Del públic del carrer, no en parlem: fa mesos que espera política i li continuen oferint sainets.