Anatomia humana

Ràbia és això que fa violència

|

Valorar:
Visto 49 veces

Dijous passat, els fets de Niça van sacsejar l’opinió pública, però no sembla que hagin estat capaços d’engegar un debat públic seriós i imparcial sobre causes i conseqüències.

Ja se sap que la violència és conseqüència de la violència, i que hi ha una violència institucional, que és de llarg abast, que fa més mal i a més persones; i una violència visceral, d’abast limitat i més mediàtica.

Cal observar que Niça no ha estat un atac terrorista, sinó la reacció rabiüda i descontrolada d’un home violent en un món de violències cada cop més violentes. Al terrorisme li convé que l’atac sigui considerat terrorista. Al govern francès també li convé i per això mira de trobar-hi relacions.

Com és que no s’ha dit el nivell en sang d’alcohol i drogues que tenia l’autor de l’atac? I com és que la policia va permetre que aquell camió hi fos, en un carrer que estava tancat a la circulació de vehicles?

En un món de violències cada cop més violentes, Europa multiplica un discurs cada cop més extrem, tot i saber que aquest discurs va dur-nos terribles conseqüències al segle passat. Aquest discurs no promou la unió i la solidaritat, ni la integració, sinó que presenta al no-nadiu com un problema que cal eradicar, i aquest és un discurs prou conegut i de trista memòria.

La resposta europea als refugiats és un exemple d’aquest discurs que insisteix a fer-nos creure que l’europeu tenia i té dret a fer-hi de tot, aquí i allà, i que en canvi el no-nadiu és per definició un pària.

Fàcil és entendre que aquest discurs genera ressentiment social, una ràbia que tard o d’hora explota com a violència visceral. Aquesta violència s’esgota en sí mateixa, es d’abast menor, comparada amb la violència institucional: deu fiets van morir a Niça, 531 a Gaza, en 2014; ningú sap quants, ofegats al Mediterrani.

El discurs de Marine Le Pen alimenta la diferència social, que tot d’una es fa odi racial, de tràgiques i prou conegudes conseqüències. Des d’Estats Units, Donald Trump és una amenaça per a la convivència mundial.

Blair, Bush i Aznar van mentir, i van enviar tres països a una guerra, tot i l’oposició francesa i el rebuig de la gent del carrer, i van fer molt de mal, i aquests tres són a casa, i la ràbia es fa violència, i París, i Niça en són conseqüència. Però Espanya continua que ven armes a països en conflicte, i més armes encara ven França a l’Aràbia Saudí.

Agressiu contra tohom que sigui de pell morena, Boris Johnson, actual ministre de Relacions Exteriors britànic, és un altre exemple per veure que el discurs separatista, racista, xenòfob, no pot generar més que respostes violentes, i la ràbia que provoca no es quedarà quieta.

Aquest Boris Johnson escriu des de fa temps una columna setmanal, coneguda per la seva agressivitat, al diari «The Daily Telegraph» i per aquesta feina cobra 300.000 euros l’any. Prou que es veu que el discurs de l’odi, incendiari, és un negoci ben pagat.

Impossible imaginar que Aznar, Bush, Blair, Le Pen i ara Trump i Johnson pensen que l’altre es quedarà tan tranquil i de braços creuats en rebre repetides agressions. Per tant, hem d’entendre que a posta conviden a l’odi com a eina per al rèdit polític.

L’altre element per entendre que la ràbia és això que fa violència, és l’abism que separa rics de pobres. Aquest abism és cada cop més abismal. I és ingenu pensar que els governs europeus poden continuar fomentant aquesta desigualtat sense patir les conseqüències de la ràbia dels molts que són cada cop més pobres, i que tenen cada cop menys drets, possibilitats i perspectives. Les polítiques d’empobriment i de treure drets són una estratègia coneguda.

Ara, si el debat no inclou autocrítica, i si no mira d’integrar més que desintegrar, de respetar més que atropellar; si no admet que les institucions són una part del problema, és probable que d’aquí a poc, en un lloc sensible d’Europa i en data senyalada, d’altres fets de violència visceral tornin a sacsejar les còmodes i adormides consciències europees.

bello.cat / jordibell@gmail.com