Sa darrera tanca

A l'altra banda del taulell

|

Valorar:
Visto 53 veces

Avui, com poques vegades, duré a terme un exercici que no han de fer mai els periodistes: parlaré de jo mateix. I és que, aquests darrers dies, he tengut una experiència que, si més no, m’ha sobtat i voldria compartir-la amb tots vosaltres. Després de 64 anys de vida, 35 de serveis a l’administració de Justícia i gairebé tres de jubilació, he pogut veure el meu nom i llinatges posats negre damunt blanc en un edicte que estava penjat al tauler d’anuncis d’un jutjat. Els edictes s’empren, normalment, per notificar una resolució judicial o citar algú que es troba en l’anomenada rebel·lia processal, ja sigui en l’àmbit civil o penal, és a dir que no ha contestat a la demanda o del qual hom desconeix el domicili i el parador actuals. D’entrada us diré que aquest no és, ara per ara, el meu cas.
Al llarg de la meva existència, en ben poques ocasions m’havia sentit, davant d’un òrgan jurisdiccional, a l’altra banda del taulell, si exceptuem la meva compareixença, en nom de la família, a la Ciutat de la Justícia de Barcelona, el març del 2013, amb motiu de la mort sobtada de la meva germana. També us he de dir que, molt abans, quan feia feina a Reus, vaig ser denunciat per un individu ben peculiar, que em va confondre amb un secretari substitut, que també era gras i amb barba i que, pel què sembla, el va tractar malament, amb una suposada desconsideració. Aquell personatge patia una autèntica obsessió en interposar acusacions i querelles criminals contra tothom. En l’assumpte que us estic relatant, vaig tenir el gran honor de compartir causa penal amb altres imputats com Felipe González (en aquella època president del Govern), el també president de l’Audiència i el jutge a les ordres del qual jo treballava. L’afer, evidentment, acabà arxivat i l’individu en qüestió fou inhabilitat per posar querelles i denúncies. Però ni Felipe González ni cap dels dos magistrats no van haver d’anar a declarar a la fiscalia de Tarragona. Jo, sí.

US HE AVANÇAT, al principi d’aquest escrit, que la meva aparició en un edicte no tenia, afortunadament cap casta de relació amb una suposada rebel·lia, ni civil ni criminal. És més, m’ha portat uns records ben agradables; els del meu ingrés al cos d’oficials de l’administració de Justícia. Vaig haver d’anar a passar l’oposició a Madrid, a la seu del Tribunal Suprem. El programa constava de quatre apartats i us he de confessar que els tres primers -dret civil, penal i processal- els havia preparat a consciència. Em sabia totes les lliçons pràcticament de memòria; els dominava, tant en el seu vessant teòric com en el pràctic. Però, de la quarta part, que tractava del registre civil i només tenia set temes, tan sols podia respondre amb solvència el darrer de tots. El registre civil era considerada la maria d’aquell temari però, a l’hora de la veritat, tenia el mateix valor que els altres tres apartats. L’ultima de les quatre preguntes versaria, indefectiblement, sobre aquesta matèria.

Quan vaig arribar al Suprem, amb la meva màquina d’escriure portàtil, em vaig trobar amb un sorteig de les preguntes que havíem de contestar, regit per unes bolles, com les de la loteria, que els opositors que ho desitjaven podien extreure de cadascuna de les paperines de roba envellutada i cordons daurats, corresponents a les quatre parts del programa. En sortir les tres primeres bolles (dret civil, penal i processal) vaig notar en el meu interior un gran alleujament i, a la vegada, una tensió immensa: si el quart tema era el que jo tant desitjava, el darrer, l’únic d’aquella part que duia preparat degudament, em podia considerar aprovat sense el més mínim problema. Però havia de ser aquell i no cap altre. Per açò, quan un membre del tribunal va demanar qui volia treure l’última bolla, em vaig alçar com un coet, tot cridant, ja no record si amb veu ferma o tremolosa: «yo mismo». El tema en qüestió fou l’ansiat i vaig superar l’oposició.

D’AQUÍ HA VENGUT que avui hagi volgut compartir amb tots vosaltres la meva recent experiència i que us confirmi, amb goig, que no em trobo en recerca i captura (en crida i cerca, com es diu en català jurídic correcte) ni en un parador ignorat. La meva aparició en un edicte no denota cap tipus de rebel·lia. Ben al contrari, té a veure amb aquell darrer tema de l’oposició d’oficials que em porta uns records tan bons. Per açò, m’alegra fer-vos saber, amics lectors, que a l’edicte hi figuro, ni més ni manco, com un dels dos promotors (promotor i promotora, en aquest cas) d’un expedient de matrimoni civil.