Sa darrera tanca

Quan el futbol torna poesia

|

Valorar:
Visto 48 veces

Ara fa 15 dies, quan estava a punt d’escriure el meu article, vaig rebre la notícia de la mort de l’amic Arcadio Gomila. En saber-ho, vaig entrar tot d’una a la pàgina del «Menorca Info» i hi vaig poder llegir la necrològica i el «Terra de Vent» escrits, respectivament, per l’editor i el director d’«Es Diari» . En aquells moments no vaig considerar oportú afegir-me al carro, dient quelcom semblant a «jo també el vaig conèixer...», perquè em va semblar que els nostres dos Joseps ja ho havien expressat tot i no quedava res més que jo pogués aportar. Tan sols vaig pensar: «qui sap, tal vegada més endavant...». I això que, efectivament, havia tengut el gran honor de compartir amb n’Arcadio tasques de corresponsal del MENORCA, ell a Alaior i jo a Ciutadella, quan vaig substituir en Domingo Marquès i que, entre tots dos va néixer una relació de complicitat i estima mútua que em quedarà per sempre.

Però vet aquí que el passat dijous sant va produir-se un esdeveniment que em va tornar a fer pensar en n’Arcadio. Es tractava d’una altra defunció, la del ex-futbolista i entrenador holandès Johan Cruyff. N’Arcadio era, com en Johan, un apassionat del futbol i de ben segur que va gaudir molt amb els gols i els malabarismes del jugador neerlandès. I, a la vegada, també era un artista que va saber convertir en poesia allò que ell més estimava: el seu poble. Com en Cruyff, que transformà un esport, el seu futbol tan amat, en tot un art. El joc de córrer darrera una pilota i intentar introduir-la, amb el peu, el cap o qualsevol altra part del cos llevat de la mà, dins la porteria contrària va ser elevat, gràcies a Johan Cruyff, a la categoria d’espectacle cultural, d’autèntica simfonia, que podia haver estat interpretada en les millors sales de concerts del món. I durant cinc temporades vam tenir la immensa fortuna que el principal d’aquests coliseus fos el Camp Nou.

Quan Johan Cruyff va morir, jo em trobava passant uns dies de vacances en un racó molt tranquil i relaxant de la Costa Brava. Per això, no vaig poder assistir a cap dels actes en memòria seva; els vaig seguir tots per televisió. I els records anaren tombant pel meu cap, com el d’aquell vespre en què, amb un company, vaig anar a veure un Barça-Atlètic de Madrid. Tots dos ens trobàvem dempeus al gol sud de l’estadi, vestits amb americana, pantalons i llacet negres, perquè veníem de prendre part en un concert coral. I, en un momento dado,  just davant nostre, Cruyff superà la sortida de Miguel Reina amb una de les seves acrobàcies. Aquella imatge donà la volta al món i, pel meu amic i jo, va justificar amb escreix que anàssim al futbol tan mudats com ho hauríem fet a la mateixa platea del Liceu.

Més tard, ja com entrenador, l’anomenat holandès volador, revolucionà també la concepció d’un futbol, que en aquells temps era excessivament defensiu i contundent. Ell, que havia pres tant de gust jugant, volia que els seus deixebles fessin el mateix. «Sortiu i gaudiu», els deia i els demanava que fessin treballar sobretot el cap i que els peus fossin tan sols una ajuda. Per ell, la pilota era la qui havia de córrer i romandre el mateix temps possible en poder del seu equip, evitant, així, que la pogués tenir l’adversari. Aquell estil de joc, conegut uns anys després com l’ADN Barça, fou adoptat per altres equips i entrenadors, entre ells un home tan intel·ligent com Vicente del Bosque qui, amb aquell futbol d’atac i possessió de l’esfèrica, va aconseguir una cosa fins llavors impensable: que la selecció espanyola alçàs el trofeu de campió en el mundial de Sud-àfrica.

Johan Cruyff dedicà els seus seus darrers anys a l’ensenyament de la pràctica del futbol als més petits, als fillets, entre ells molts discapacitats, que va incloure també en la fundació que va crear. Home de caràcter fort, va tenir certs problemes amb algunes juntes directives del Barça. Ara que ja no hi és, tothom el fa seu. Dissabte passat, amb motiu del clàssic contra el Madrid, tots els presidents vius del club blaugrana van compartir una filera a la llotja. Hom parla, fins i tot, de posar el seu nom a l’estadi que el va veure triomfar com a jugador i com a tècnic. Però hi ha qui assegura que res d’això no hauria afalagat l’holandès. Que el millor homenatge que se li podria haver fet hauria estat guanyar el partit i que ell, com n’Arcadio Gomila, en tenia prou amb aconseguir que allò que més estimava en aquest món pogués esdevenir, gràcies al seu art i a la seva intel·ligència, la més excelsa de les poesies.