Pedraules

Picarol (257)

| |

Valorar:
Visto 149 veces

Els revolucionaris viuen millor instal·lats en la utopia. Quan han aconseguit la legitimitat per dur-la a terme, o quan han arribat a un estat que s'aproxima a la idea preconcebuda, els entra una mena de vertigen a l'hora d'aplicar-ne la teoria predicada. Només s'ha de mirar el curs de la història per comprovar que tots els grans moviments socials eren, damunt el paper, grans bones intencions fonamentades en la paraula i desmuntades posteriorment per l'acció. Però no hem de menester obrir els voluminosos toms que ens conten la història. Les coses que succeeixen a un nivell macroscòpic, també succeeixen a un nivell microscòpic; l'univers pot estar concentrat en el diminut cap d'una agulla. En aquest sentit, tots coneixem amics o familiars o coneguts que tenen instal·lat al magí un gran negoci que els farà per sempre rics. També hi ha homes i dones que han idealitzat fins al paroxisme la idea del matrimoni que fugen cames ajudeu-me de la sala de plens de l'ajuntament o de l'església quan estaven a punt de pujar a l'altar: l'amor idealitzat no pot suportar la comparació amb el presumpte amor real. O el típic cas de l'anunciador de l'escriptura d'un llibre fabulós, quasi sempre una novel·la, que mai no tindrà el valor de desenvolupar. En el fons, tot es redueix a una famosa frase feta refrany. Qui serà capaç de posar el cascavell al gat? Tenir idees és relativament fàcil. Aplicar aquestes idees i traslladar-les a un nivell pràctic ja és més complicat. I, el que s'ha de superar, és aquest vertigen formiguejant que ja he esmentat. Si som ratolins i som capaços de penjar un picarol al voltant del coll del moix estarem salvats perquè el batall de la campaneta ens avisarà del perill. I aquí sorgeix el vertigen després de la magnífica idea que posarà fi al sofriment. L'acció sempre és superior al pensament. A Menorca tenim el famós desbarat del tord i del rupit, que amb una gerra volia buidar la mar, que ho expressa de manera bestial. La idea és fum si no es materialitza.
Per tant, se l'enduu el vent com si fos una fulla seca.

Davant l'aparició del vertigen tenim dues úniques opcions. O retirar-nos derrotats i avergonyits. O intentar dur a terme la nostra gran idea. La humanitat se subdivideix entre aquests dos tipus de persones. Abunden les primeres i escriuen la història les segones. Cristòfol Colom té una idea basada en coneixements científics, però que la realitat acabarà demostrant que és incompleta. Com que sap que la Terra és rodona, pretén anar a l'Índia pel camí marítim de l'oest. Es trobarà enmig de la ruta programada un continent que s'acabarà batejant posteriorment amb el nom d'Amèrica. El navegant d'origen incert va tenir la idea i, a més a més, va posar el picarol al moix. Hauria pogut morir, però va sobreviure i va canviar el curs de la història occidental. Catalunya sempre ha tingut la fama de ser un ratolí amb idees de grandesa. Tal vegada sempre, no. Durant anys, sobretot durant l'expansió oriental mediterrània, va ser un gran moix. Es va expandir cap a orient i va aconseguir crear un reduït imperi que passava per Nàpols i per àmplies zones del territori grec. El 1714 representa la data del seu declivi. Derrotada, humiliada i encadenada per la llei implacable dels vencedors, el moix es va convertir en un ratolí que sempre pensava com alliberar-se'n i que no actuava. Ara, en l'actualitat, Catalunya continua sent un ratolí o, més ben dit, una ratolinada de quasi dos milions de persones que van votar opcions independentistes. I, per suposat, ha aparegut l'inevitable vertigen. Qui posarà el picarol al moix? Mas, el profeta de la gran idea, ha fet un pas al costat. El seu successor com a nou president de la Generalitat, Carles Puigdemont, ha evidenciat el problema en la seva primera intervenció: «No són èpoques per a covards.» O, el que és el mateix, ha arribat l'hora de posar el picarol al gat. Ha arribat el moment de passar de la teoria a la pràctica, de la idea magnífica i immaculada a l'acció trepidant i minada. La frase del dimitit alcalde de Girona l'hauria poguda dir Cristòfol Colom a la seva tripulació abans d'iniciar el viatge cap al desconegut amb les fràgils caravel·les. Coratge. És la paraula clau en la política i en la vida. El coratge obre les portes i, l'absència de coratge, és la clau de ferro que les tanca. Tirar endavant el procés d'independència requerirà molt de coratge. I és que Catalunya no té davant un moix, com en el conte, com en el refrany, com en la rondalla. Té davant seu una moixada. I, cada moix, amb els ullals i les ungles ben esmolades. El moix del president del govern en funcions, el moix del Tribunal Constitucional, el moix del fiscal general de l'Estat, el moix de la caverna mediàtica, el moix de l'exèrcit, el moix de la intel·lectualitat espanyola entregada, el moix del PP, el moix del PSOE, el moix de Ciutadans, el moixet de Podem, el moix del presumpte rei de tots els espanyols que, per primera vegada en la història de la democràcia, no s'ha dignat a rebre a la representant legítima del parlament català, Carme Forcadell, com estipula la tradició de les nacionalitats històriques i la més elemental bona educació. Devia tenir por Felip VI que Carme Forcadell dugués, dins la cartera de la presidència, un picarol?