Època de muda

L’anguila de la cisterna

|

Valorar:
Visto 173 veces

Les anguiles fa molts anys que mantenen relacions estretes amb les persones. Com a mínim des del temps dels romans, la gent acostumava a posar-ne una de viva dins els aljubs, perquè s’alimentaven de la matèria orgànica que arribava amb les pluges. És un costum que encara es practica a molts llocs.

Aquesta espècie pot viure dècades en captivitat i fa la funció d’una depuradora natural. Altra cosa és l’opinió que expressaria, si pogués, l’exemplar en qüestió, respecte de tancar-lo a un indret on mai més veurà la llum.

Històricament, el cicle reproductiu d’aquests animals havia estat una autèntica incògnita. Era comú veure anguiles dins torrents, llacs i albuferes, però ningú tenia clar on criaven ni quan. No són com els salmons que viuen al mar i remunten els rius per a posar els ous, sinó que tenen un cicle molt més complex.

En realitat ascendeixen pels cursos d’aigua dolça quan ja tenen uns anys d’edat (les famoses angules) i allà hi faran la major part de la vida. Surten dels nostres torrents quan són adultes (en les femelles això pot representar 20 anys) i tornen al mar. Migren cap al centre d’Amèrica i es reprodueixen a zones profundes, en un punt on la mar presenta sempre molta calma i hi ha un gran ecosistema d’algues anomenat Mar dels Sargassos. Dels ous sortiran unes criatures transparents, que es deixen endur pels corrents i que, poc a poc, aniran agafant forma d’angula.

Tornant a les cisternes, alguns testimonis mostren que es tracta d’animals molt resistents. Antics aljubs que s’han restaurat han trobat encara l’anguila viva en un pam d’aigua. Gruixada com un braç i amb la pell sense color de tants anys de no veure llum. Altres casos expliquen d’animals que han sobreviscut dins una diminuta pica, de dos pams cúbics, que aprofitava un verinal d’aigua subterrània.
També se’n van trobar unes quantes en els grans túnels d’aigua dolça excavats penyal endins a cala Figuera, que antigament servien per abastir d’aigua els vaixells que recalaven al port. A saber des de quan hi eren, perquè fa molt que la connexió amb el mar es va tancar.

Ens podem imaginar la vida d’una anguila, capturada amb una nansa a l’Albufera des Grau que acaba dins un dipòsit artificial d’aigua. El seu instint natural de fer el gran viatge creuant els oceans durant milers de quilòmetres, queda truncat i circumscrit a moure’s en els pocs metres cúbics -amb sort- que tengui l’aljub.

Si és una cisterna de casa urbana, esperarà amb ànsia les pluges, que li proporcionaran l’únic aliment disponible en forma de petits restes que s’escolen pels filtres que es posen a les entrades. Si és un aljub enmig del camp, potser en podrà treure profit de la desgràcia d’algun eriçó que, buscant un refugi, decanta el socarrell sec que fa de colador, i cau a una aigua d’on mai més sortirà. L’anguila és omnívora i menja de tot.

Aquí dedins, les emocions més importants vindran cada molts anys, quan el pagès o el manobre baixin per treure el residu que s’acumula al fons, i aprofitin per tapar qualsevol trenc que vagi sorgint. Aquest dia, s’enlluernarà amb la bombeta del portàtil. Després, uns quants anys més de foscor i solitud dins el recinte tan delimitat.

És cert que al camp també poden quedar presoneres de manera natural, si amb dies de pluja abundant i excepcional van a parar a un lloc on després l’aigua baixarà i quedarà aïllada del curs principal. Tot i així, s’han vist anguiles reptant per sobre el fang quan plou. A Menorca, que no tenim rius i els torrents han disminuït molt el seu cabal, encara se n’han vist a 10 quilòmetres endins.

Però necessitar cursos d’aigua dolça i un mar en bon estat per fer-hi una migració llarguíssima, es veu que avui és demanar molt. Als rius se’ls pesca a milers quan són angules. Les represes que s’han fet en alguns torrents impedeixen el pas. La contaminació espectacular del mar tampoc ajuda.

Algun dels exemplars trobats en antics dipòsits han tingut la sort de topar-se amb persones que els hi han donat una segona oportunitat. En altres casos, el desconeixement o la superstició han actuat en contra d’aquests herois de la supervivència.

L’anguila es troba avui en franc declivi i sembla que les poblacions lliures minven ràpidament. Si no invertim la tendència, potser només ens quedaran les que tenim, captives, a les cisternes. Hauria de ser al revés.