Xerrar boig

La natura com antídot

|

Valorar:
Visto 149 veces

Ja s'ha publicat el llibre «Mianorca». Fonts generalment ben informades i fiables de Ferreries, m'havien assegurat que en Damià Coll, el seu autor i editor, era una persona respectable i condreta: «gente per bene», com diuen els italians. Un fet bàsic però, permet plantejar un dubte raonable sobre aquesta taxativa i inicial afirmació. La raó és fàcil: que qualcú, en aquests temps atribolats i confusos en que vivim, tingui encara vocació d'aventurer, i amb tot el risc que comporta, editi preciosos llibres d'imatges de Menorca, acompanyades de texts d'un grup de lletraferits ja és, avui, suficient motiu de clara sospita.

Aquesta publicació, és abans que res i com es pot comprovar, un extraordinari cant a la vida, és la constatació de que aquesta escèptica i desorientada societat nostra que és capaç, per exemple, d'enriquir-se amb el dolor i la misèria del altres, té encara esperança. En uns moments en que vivim tan intensament dominats i sotmesos al poder de la tecnologia, immersos en una quasi obsessiva recerca de la felicitat material immediata, ens hem convertit en muts i indiferents espectadors d'un temps on s'accepta l'aparatós engany de la ficció.

Contradiccions flagrants: destruïm implacablement la natura que ens envolta i tenim petits bonsais al menjador de casa, flors de paper al costat de la tele o rònecs i tristos geranis a la finestra del pati. Som membres d'una societat on alguns reis i magnats maten lleons i elefants com a diversió i d'altres compren llaunetes de menjar per a cans i moixos dissenyats a un laboratori. Una societat snob –en el sentit autèntic de la paraula: sense noblesa- una societat snob i creguda on, com es veu cada dia, són més mediàtics i famosos alguns futbolistes, na Belén Esteban o la incombustible sra. Preysler que passeja ara amb un Nobel, que bons pensadors, esforçats investigadors o simples i nobles pescadors, artesans o poetes. O pagesos. O cantants com en Leonard Cohen. O fotografs, com en Damià Coll.

El seu llibre, obra apassionada d'en Damià, ens recorda la gratificant i necessària grandesa de la creació, de la natura, de la que, tantes vegades, ai, oblibam que en som una part indestriable. Una natura que pot ser, és encara, el millor antídot contra la vulgaritat, la crisi, la mediocritat, i l'únic camí raonable cap el silenci que un dia serem. Cert és que, possiblement, mai hem acabat d'entendre del tot que és la vida. Cercam nous móns, nous horitzons, nous límits, més enllà de la nostra galàxia i no reparam, en el periòdic i puntual retorn o partida de les oronelles en temps de primaveres o tardors.

Crec que ens convé fer cas d'en Damià Coll i girar els ulls cap el món de la natura que ens rodeja, a vegades grandiós, espectacular i d'altres minúscul i aparentment insignificant, tornar mirar els espais naturals que tenim tan a l'abast de la mà i que a pesar de la nostra indiferència ens protegeixen i proporcionen vida. Retornar al món natural que som: als vells alzinars,a les parets de còdols, als arenals a trenc d'alba, al silenci verdós i acollidor de camins i caminois, assistir a la lenta i permanent besada de la mar que s'estima l'illa, contemplar el vol silenciós de les gavines o la fràgil arquitectura de les teles d'aranya, admirar l'esquiu caminar i fugir de les sargantanes, les anades i vingudes de formigues i abelles o contemplar els grans nuvolats que venen de nord... un món del que mai hauríem d'haver prescindit. En Damià Coll amb el seu «Mianorca» ens mostra el camí d'aquest retorn a la realitat, a la vida autèntica.

La natura ja ens ha demostrat que pot viure sense nosaltres, podríem viure nosaltres sense ella...? No importa, crec, cercar una resposta. La sabem.

El llibre d'en Damià Coll, ens hauria de servir de brúixola per trobar el camí de tornada a un món que mai hauréim d'haver abandonat. I aixi, possiblement seríem més lliures i tal vegada un poc més sapiens. Que ja ens convindria.