De rebot

'Camp de Bard', de Ponç Pons

|

Valorar:
Visto 177 veces

Viure no és  fer versos. Com-alre-no, per a la immensa majoria dels mortals xuclats per mil cabòries no ho és. Ho és per a Ponç Pons, que estima la Literatura de passional manera; per a qui escriure és respirar i comprendre, i la seua obra ho proclama. I tant de bo que ho fos per a molts. Perquè per mor de la literatura maduren éssers lliures i oberts. No ho pot explicar millor el poeta d'Alaior i així ho fa sentir en el seu darrer lliurament poètic: «Camp de Bard» (ed. Proa), poemari que afegeix un altre ben guanyat guardó als seus curulls prestatges, el premi Miquel Palol 2015. Hi esmenta R. Graves: un volum de poemes ha de formar una seqüència dels moments més intensos de l'autobiografia espiritual del poeta. És açò exactament el que el lector trobarà en aquest llibre. El Ponç més bo, el de sempre, el magnífic previsible illòman menorquí, enyorívol bonhomiós, defensor a ultrança de la llengua, la cultura o «la memòria exhausta» del nostre país, escriviurador i franciscà... Ací i allà, hi trobam una creativitat sorprenent, de sinceritat colpidora, amb certs tocs genials. Impressiona la «Carta de Nadal a mon pare», escrita en registre de molta proximitat i salant («...trobàvem es germans i era gust i érem molts...») i amb un final contundent: «...i no vull que te moris, mon pare, mai més»).

En una obra poètica l'important és el conjunt, però, sense res superflu, «en el vers tot és indispensable» (Marina Tsvietáieva) i allò que valoram tant en els versos com en la vida és el que se'ns fa escàpol. Solitari solidari, Pons com Camus: «tu viens du fond de ton enfance...»

Transita de la passió a la raó sense que allò racional refredi la força passional, sense que aquest foc cremi la intel·ligència per comprendre el que passa. No debades, «convertir el delirio en razón sin abolirlo es el logro de la poesía» (Maria Zambrano). Amb la ploma feineja i amb ella «encén espelmes aferrades dalt els ullastres per il·luminar aquest temps d'aranyes que teixeixen fils invisibles i graven jeroglífics en els còdols». El poder ens té enredats, i no és d'ara, en les seues teranyines, aquelles que, en la veu de Martín Fierro, «sólo ruempe el bicho grande y siempre enreda a los chicos».
Els fruits que el bard conrea al seu camp són esplèndids. N'hi tant a dir! Un do per als amants de la poesia i de l'humanisme.