Sa darrera tanca

L'il·lustre estiuejant de Fornells

|

Valorar:
Visto 159 veces

Tal vegada hauria hagut de dir el «molt honorable» -mal no sigui en funcions- però, en aquest cas, el títol de l’article d’avui hauria resultat excessivament llarg. El cert és que Artur Mas i Gavarró, president de la Generalitat de Catalunya, ha estat, des de fa anys, un incondicional de la població costera del nord de Menorca, hora de triar l’indret per passar les seves sempre curtes vacances. Fins i tot hi va casar la seva filla. I ara, aquest il·lustre forneller d’adopció està passant per uns moments personals i polítics d’una notable complexitat, després del resultat de les eleccions catalanes del 27-S i d’haver rebut la citació per declarar com a querellat el proper 15 d’octubre, davant del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, per la celebració del «procés participatiu» del 9 de novembre del darrer any.

Començam per la complicada situació post-electoral en la què ens trobam actualment al Principat. La candidatura de Junts pel Sí, en la què Mas anava de nombre 4, -i que incloïa, a més de Convergència, Esquerra Republicana i nombrosos independents- va guanyar els comicis i va obtenir 62 dels 135 escons que configuren la cambra legislativa catalana. És a dir, es situà a 8 diputats d’assolir la majoria absoluta. Una majoria que només podria obtenir sumant els vots dels 10 parlamentaris de l’altra opció clarament sobiranista, la CUP. Junts pel sí té en Artur Mas el seu candidat a la presidència de la Generalitat, però la CUP, que es mou en totes les seves decisions per un règim assembleari, sempre ha mantingut que no donarà mai suport a la investidura del «president de les retallades».

Arribats a aquest punt, voldria fer diverses consideracions sobre l’acció de govern de Mas en els darrers cinc anys. Artur Mas va ser investit president el 2010 gràcies a l’abstenció dels diputats socialistes. Posteriorment, va pactar els pressupostos del 2011 amb el PP, a qui va fer una proposta de «pacte fiscal» que va quedar en un no res, per la negativa rotunda de Mariano Rajoy. Després Mas, veient les massives manifestacions populars en favor del «dret a decidir», s’hi sumà i, finalment i pels mateixos motius, pujà al carro de la independència, de la qual sempre s’havia mantingut allunyat i havia optat per una acció de govern d’ajut als empresaris i de constants retallades, tant en les retribucions complementàries dels empleats públics com en serveis tan bàsics pels ciutadans com puguin ser la sanitat o l’ensenyament.

Un cop «convertit» a la causa sobiranista, Mas ha estat valent, s’ha alineat decididament amb aquesta part tan influent i motivada de la societat catalana i ha entomat totes les negatives i amenaces que venien de la Moncloa, fins a ser l’objecte de querelles criminals pels fets del 9-N, juntament amb la llavors vicepresidenta, Joana Ortega i la consellera d’Ensenyament, Irene Rigau. A més, el president de la Generalitat ha encapçalat una projecció internacional del Principat que ha fet que, en els principals àmbits polítics i mediàtics d’Europa, Àsia i els Estats Units, coneguin Catalunya i l’identifiquin a ell com el seu líder natural.

-Pel què fa a la citació  a declarar que li ha fet el TSJC per dia 15 d’octubre, en què es compleix el 75 aniversari de l’afusellament del president Lluís Companys, hi ha hagut qui hi ha volgut veure una «provocació». Pel meu coneixement del funcionament dels jutjats, us podria assegurar que aquesta coincidència es deu molt més a la complexitat de les agendes judicials que a un pretès desafiament. El què em sembla molt fort és que la justificació de la data hagi vingut...del ministre de Justícia!!! I la separació de poders que ha de regir tot estat democràtic i de Dret, on la tenim a Espanya?

Bé, en tot cas, les properes setmanes seran decisives per a la possible investidura d’un president Mas que pot enfrontar-se a penes de presó i, sobretot, d’inhabilitació. Açò pot fer, precisament, que la CUP rebaixi les seves exigències inicials, «per sentit de la responsabilitat». Darrerament, ha proposat una «presidència coral» integrada per quatre persones provinents dels tres partits independentistes (CDC, ERC i ells mateixos, més un independent). Una opció, aquesta, que no està prevista en la legislació vigent. Però el què està clar, com deia recentment, n’Oriol Junqueras, és que «hi haurà acord». El moment històric és prou important pels sobiranistes com perquè ningú no rompi les cartes. Ara bé,  en quin sentit serà aquest acord i a què haurà de renunciar cadascú? Això està per veure.