Anatomia humana

El dret a decidir que no

|

Valorar:
Visto 120 veces

Deia divendres aquí que tothom té dret a decidir, i ara haig de dir-vos que diumenge vam decidir que no. Més enllà de la paraula visceral, més enllà de la paraula oportunista hi ha el fet objectiu: més persones van votar que no.
Efectivament, el 47,75% dels vots (1.956.989 persones) han estat per alguna de les dues llistes independentistes, mentre que la resta (2.073.913 persones) van votar alguna de les llistes no independentistes. La diferència és petita però prou eloqüent.

Encara que fos  a la inversa, no n'hi hauria prou amb una majoria simple favorable a la independència per engegar el molt difícil camí de la independència. Caldria una majoria aclaparadora, la xifra percentual de la qual no ha estat definida (i cal definir-la abans de fer-hi res).

Interpretacions diferents, com ara comptar escons al Parlament i no pas vots individuals, em semblen interpretacions només oportunistes, viscerals, subjectives.

Si eren eleccions amb esperit plebiscitari, tal com van dir-nos, és a dir, per saber quantes persones volen engegar seriosament el camí cap a la independència, és evident que s'han de comptar vots perquè cada vot és una persona; i no comptar escons, perquè escons no són persones sinó agrupacions desiguals de persones, un artifici legal.

Llavors,  hem exercit el dret a decidir, i hem decidit que no. Ens agradi o no, aquest és el resultat d'una consulta feta segons normes ja establertes i ben conegudes, i ara tothom ha d'acceptar el que es va dir a les urnes.

El panorama que queda, però, és un problema complicat. El Parlament que resulta d'aquestes eleccions és força heterogeni quant a la tendència política i als interessos de cada grup, i quant a les competències i habilitats (formació i experiència) d'un nombre rellevant de diputats. Aquest fet permet de preveure una dialèctica tossuda, estèril, més que no pas una voluntat d'unir les forces per fer-hi més, i més ràpid.

Tret que hi hagi  prou generositat, les perspectives del Parlament de Catalunya són de lentitud i poca operativitat, i això és un problema greu en especial si es considera que els temps d'ara demanen actuacions ràpides i efectives, perquè les circumstàncies són òbviament apremiants, i perquè cal esperar que ara comenci un temps marcat per repressàlies més o menys dissimulades.

És probable que las Españas, prou decadents, vulguin fer una passejada triomfal, i que busquin botí i trofeus, i que en trobin, i que els agafin, i que continuï havent-hi actituds provocatives. No hem de respondre a la provocació.

Hem de respondre a la necessitat. Hi ha una crisi desatesa, hi ha persones desateses, hi ha serveis desatesos. Hem de col·laborar, tots plegats, en la feina de sortir-nos-en, i alhora hem d'unir veus i mans per controlar que els polítics facin allò que necessitem que facin.

Hem de fer,  i mirar que facin, hem d'evitar la paràlisi, hem de començar el diàleg. Hem d'entendre que al costat de las Españas hi és España, un país progressista, modern, equànime, generós. És aquí, i no pas allà, on el diàleg ha de tenir lloc, i llavors serà productiu.

Per tal que sigui productiu, cal que sigui un diàleg flexible per part de les dues bandes, cal que totes dues parts deixin la postura tossuda, o bé canviïn d'interlocutor. Cal que sigui un diàleg realista, i avui la realitat és més clara que abans.

I la qüestió de la independència ha de romandre un temps al calaix, adormida, hivernant. Quan a Catalunya hi hagi més independència econòmica i de gestió, però sobretot intel·lectual, en parlarem.

bello.cat / jordibell@gmail.com