De rebot

Irrompible

|

Valorar:
Visto 132 veces

Com està Espanya? Jugant amb la fonètica de les vocals neutres, per homofonia hom responia: -Espenyada! Allò que dècades enrere era un senzill joc de paraules, avui podria constituir gairebé un delicte de lesa pàtria. Però no patiu, nacionalespanyolistes: Espanya no es romp. Més encara: és irrompible, com els plats duralex. La dura llei no ho permet, diuen. Certament, la Constitució del 78 incorporà, al dictat de la cúpula militar de llavors, allò de “patria común e indivisible”.

No es romprà Espanya, si per Espanya s’entén, primer de tot i des de temps remots, la península ibèrica. Hispania, terra de conills. I, si per qualque banda s’hagués de trencar, açò seria per l’istme dels Pirineus, com passa en la novel·la de José Saramago, A Jangada da pedra (1986). Agafant l’al·legoria del Nobel portuguès, la balsa de pedra peninsular ha tingut moments de gran deriva, talment com si navegàs separada de la resta d’Europa. Sense anar més enfora, durant dècades del segle passat els dos estats peninsulars van ser governats per sengles dictadures: les de Salazar i Franco, que ens allunyaren molt de les democràcies europees.

Quan s’emprava el mot “Espanya”, segles enrere (al s. XIII, a la Crònica del rei Jaume I, per exemple, se’n parla com a espai on s’ubiquen diversos regnes), la referència era bàsicament geogràfica.

Es té per ver que la unió fa la força. Però -i passau-me, per favor, el fàcil joc- la unió fa la força quan la unió no es fa per força. La unitat forçada de part és subjecció, i en democràcia no és concebible la unitat com a resultat d’imposicions, per molt revestida de lleis que es presenti; sinó com a fruit de la voluntat lliure dels subjectes que s’hi reconeixen d’igual a igual, sense subordinacions impertinents. I si la “Hispània Citerior” decidia per voluntat libèrrima anar per lliure, com al seu dia hi optà la “Lusitània”, no han de ser els ultres (vull dir els de la “Hispània Ulterior”) els qui a cop de bastó ho impedesquin.

Ben altra cosa és l’Espanya nació - estat. La nació és una construcció i un sentiment també. L’Espanya com a nació política de “ciutadans benèfics” és cosa del liberalisme decimonònic, però no ha acabat de reeixir del tot com la història ens ensenya i el present ens mostra. L’endemà del 27-S no hi haurà cap cataclisme, però possiblement res no serà igual. La Història no s’acaba i la Democràcia és exigent.