Pedraules

Meridiana (239)

| |

Valorar:
Visto 259 veces

Enguany no he participat a la manifestació de la Diada de Catalunya que s’ha celebrat a l’artèria lateral urbana de la Meridiana de Barcelona. Després de tres anys de mostres emotives, espectaculars, creatives, cíviques, festives, multitudinàries i transversals m’ha envaït un cansament còsmic que s’ha vist agreujat per la celebració d’eleccions autonòmiques aquest mateix final de mes que acabaran de clarificar el paisatge polític. No som català, estic empadronat a Menorca i, per tant, no podré votar aquest decisiu vint-i-set de setembre. En aquest sentit, som del tot neutral. La meva posició només es decanta cap a la il·lusió dels meus vesins, cap a la lluïssor dels ulls de les persones de totes les edats que vénen a la meva ciutat a fer un prec d’una netedat democràtica que posa la pell de gallina i que esborrona que no sigui atès: votar. Vull votar! Només açò. Pregàries no ateses, com diria santa Teresa de Jesús, que són menys perjudicials que les ateses, segons la deliciosa agudesa de la mística castellana. I em repèl, al mateix temps, la ràbia de l’altre cantó; el ressentiment envejós davant aquests anhels legítims de poder ser el que són; la tossuderia de no donar el braç a tòrcer; les amenaces que ens semblaven llunyanes de fer servir l’exèrcit si els resultats d’aquestes eleccions no els agraden; el retorn a les maneres dictatorials del passat que tantes víctimes innocents van provocar; la parcialitat matussera, descarada i vomitiva dels mitjans de comunicació públics i privats que es passen pel folre l’article 66.2 de la Llei Orgànica del Règim Electoral General; els insults furibunds dels herois de la Transició cap als catalans; el paternalisme miop dels líders emergents d’esquerres; l’entrada en campanya del polititzat Tribunal Constitucional; la participació en unes eleccions democràtiques dels aparells de les clavegueres de l’estat; l’ajut interessat dels tribunals de justícia catalans i estatals; la manipulació de les enquestes fetes pel Centre d’Investigacions Sociològiques -cuina, en diuen-, també conegut amb l’acrònim de CIS, per evitar l’efecte crida del guanyador. Etcètera, etcètera. D’una banda, un prec democràtic: votar. I, de l’altra, fúria, ressentiment, impotència, desig de venjança. Per una banda, milions de ciutadans de totes les edats i origen social. I, per l’altra, exèrcit, magistrats, periodistes, policies, ministres, enquestadors, antics caps de govern implicats en la guerra bruta de l’Estat, polítics que ens van enganar dient que representaven la renovació democràtica i que acaben convertits en allò repugnant i centralista que volien canviar i que criticaven. Només per açò les meves simpaties com a observador objectiu es decanten sense discussió. Qui vol estar al costat dels tristos i dels ressentits? Ningú. Però a pesar d’aquesta simpatia incolora no vaig participar a la manifestació de la Diada. I no em sap greu. Ja ho va afirmar Francis Scott Fitzgerald: «Només hi ha els perseguits i els perseguidors, els enfeinats i els cansats». Ja estic cansat de ser perseguit. Estic massa enfeinat perseguint el somni dels perdedors. De totes maneres, m’astora, em meravella, m’admira, em fascina el quart èxit consecutiu obtingut pels organitzadors de la manifestació de la Meridiana. Un cas únic al món. Cada manifestant participa en un fet històric que no sabem com acabarà, però que s’estudiarà finalment a les universitats. Una pregària cívica, plàstica i multitudinària d’aquesta magnitud democràtica hauria d’haver estat atesa, però els nostres polítics espanyols no llegeixen santa Teresa. Cap incident, cap incidència, cap vidre trencat. Una explosió d’alegria col·lectiva, una coreografia contemporània dirigida i recollida pels mitjans de comunicació de tot el món. Com a observador em trec el capell. Els únics contratemps van venir a través de les administracions. Milers de persones atrapades al metro que no van poder assistir a la manifestació (o hi van assistir des de sota terra: una segona manifestació subterrània i paral·lela) i que no van poder ser comptades per la guàrdia urbana. I aquí hi ha el ball de xifres que, enguany, no és tan cruent gràcies a la proximitat de les eleccions del diumenge que posaran d’una vegada per totes les cartes damunt la taula. Un milió quatre-cents mil? Dos milions? Sigui quina sigui la quantitat, hi ha tres possibles escenaris. Majoria absoluta en escons i en vots de les forces independentistes. Majoria absoluta només en escons d’aquestes darreres. Majoria absoluta de les forces unionistes i espanyolistes. Sigui quin sigui l’escenari, Espanya tindrà un problema profund. Per tal de contrarestar les forces independentistes, l’estat espanyol ha cremat les seves naus. Com si d’una guerra es tractés -i no d’una aspiració democràtica ja viscuda en d’altres països al llarg de la història com ara Canadà, Gran Bretanya o els Estats Units- ha calcinat el prestigi internacional de l’exèrcit, la Policia, els serveis d’intel·ligència, els mitjans de comunicació públics i privats, el partit de l’oposició, els líders emergents d’esquerres, els intel·lectuals afectes a la causa, el mateix govern central en bloc. Sigui quin sigui el resultat del proper vint-i-set de setembre, hi haurà ruïnes a Espanya que costarà aixecar. La Meridiana és una de les artèries principals de Barcelona. Meridiana. Pertanyent o relatiu al migdia.