Anatomia humana

Post 24-M: Ara què hem de fer?

|

Valorar:
Visto 95 veces

Passats aquests primers dies d’urticària i eufòria postelectorals, plenes d’abraçades esperançades i de braçades desesperades, hem de recordar-los que el càrrec guanyat no implica la capacitat per desenvolupar-lo correctament.

El càrrec guanyat amb les elecciones és un vot de confiança, però el càrrec no duu implícites ni la saviesa ni les competències personals que calen per desenvolupar-lo correctament i segons el mandat de les urnes. Per tant, confiem en vosaltres, però alhora serem desconfiats.

Desconfiança significa aquí vigilància, orelles atentes, ulls alertes. En saber que el càrrec no implica necessàriament saviesa o competència, el primer que han de fer és preguntar, fer-se assessorar, demanar consell, escoltar una i mil vegades la veu de les mans que van votar-los.

La condició força heterogènia dels resultats del 24-M, tant a Menorca com a Barcelona i a la resta d’Espanya, obliguen els càrrecs a mirar d’establir objectius comuns per tal de poder establir pactes. Sense pactes ningú no podrà governar, i llavors els objectius comuns seran la clau del bon govern.

I per establir objectius comuns, els càrrecs han de deixar de banda la tossudesa partidista i acceptar que això que s’ha de fer, tot el que s’ha de fer, és feina que no admet partidismes sinó la voluntat ben humil d’escoltar les necessitats de la comunitat, en especial dels més delicats.

Pactes gràcies a objectius comuns són una certa garantia per evitar que el nou càrrec caigui en la temptació ingènua de pensar que això que veu és la veritat de la realitat, i que això que fa és el millor que es pot fer. Ho haurà de consultar.

I no pensarà que això que fa és el millor que s’ha de fer, sinó que ha de fer això que la comunitat li demana. El càrrec no és un senyor sinó un servidor, i com a servidor públic ha de tenir present en tot moment que està al servei de la comunitat.

Pactes gràcies a objectius comuns miren de garantir també que el càrrec no caurà en la temptació d’actuar segons els compromisos assumits amb les persones, empreses o bancs que tal vegada van ajudar-lo a pujar-se a la cadira. L’experiència en aquest sentit és recent i eloqüent: ha estat una experiència força negativa.

Per tant, la comunitat ha de vetllar perquè el càrrec faci ben feta la feina encomanada. Pot comptar amb la confiança de la comunitat, però ha de saber que això no és un xec en blanc.

Hem de confiar en el càrrec escollit, precisament perquè l’hem escollit, però alhora el tindrem ben vigilat per tal que no caigui en cap temptació. Si fos el cas, haurà d’anar-se’n immediatament, la cua entre les potes i el cap cot.

Insistiré a dir que els tenim confiança i alhora desconfiança. Confiança per tal que facin allò que van dir que farien i tot allò que calgui segons les circumstàncies. I desconfiança perquè mantindrem les orelles ben alertes i els ulls ben vigilants, per si de cas.

El panorama que deixa el 24-M és ben esperançador, però necessita vigilància perquè és força heterogeni. Això és una virtud, sense dubte, però alhora implica que la comunitat ha d’assegurar-se que les coses es fan ben fetes, i que res no queda perdut en un laberint de discusions.

I no amago la meva personal satisfacció en veure que van caure gairebé totes les blaus majories absolutes, sempre víctimes de les més fosques temptacions i sempre pròximes a la condició dictatorial.

Alhora em congratulo perquè guanya el sentit comú i la raó. Guanya la feina vigilant de la gent. Guanya la democràcia i no pas el negoci. Guanya la potència i no pas la prepotència.

Això no obstant, l’experiència ens ensenya que hem de desconfiar de la persona en qui confiem. Per si de cas, i llavors tots, a partir d’ara, en sortirem guanyant.

bello.cat / jordibell@gmail.com