De rebot

País, paisatge i paisanatge

Els episodis de canvi operats durant la Transició caldrà que ara es tornin a activar si les lleis de transparència democràtica volen servir per qualque cosa: carrer del Molt Corrupte en Tal, Plaça de l' Empresonat en Qual...

|

Valorar:
Visto 170 veces

No són poques les ciutats espanyoles que, quan les muntanyes vessaven llet i mel, o sigui que els doblers s'abocaven pel broc gros i el boom immobiliari superava l'altura del Mulhacén , dedicaren places, carrers o avingudes a notables 'emprenedors' i 'creadors de riquesa'. A Palma hem tingut una avinguda dels Ducs del mateix nom de la ciutat, i el ducat no s'ha extingit per ara. Francisco Granados (PP) és el nom d'un carrer de Valdemoro. Alacant l'any 2008 erigia una estàtua a Sonia Castedo (PP), fins despús-ahir alcaldessa de la ciutat. José Luis Baltar (PP), expresident de la Diputació d'Ourense i anomenat simpàticament «el bon cacic» havia donat el seu nom a una plaça, amb un bust , i a un centre esportiu. A Premià de Dalt, l'estàtua de Jordi Pujol (CiU) va ser tombada per uns desconeguts. I parlant de «Molt Honorables», tothom pot tenir present algun edifici, enfront o instal·lació on figura el nom del Molt Honorable Jaume Matas (PP). Els es podrien multiplicar. El paisatge urbà espanyol ha tingut un nomenclàtor força canviant. Els episodis de canvi operats durant la Transició caldrà que ara es tornin a activar si les lleis de transparència democràtica volen servir per qualque cosa: carrer del Molt Corrupte en Tal, Plaça de l' Empresonat en Qual, Avinguda dels Defraudadors Fiscals, Glorieta dels Malversadors de Fons Públics...  I abans que no em censurin, que quedi clar: res que inciti a l'odi, sinó pura pedagogia democràtica i no més. Per a memòria popular i per vida d'hereus.

Davant aquest Cafarnaüm, les esquerres (un plural multiforme) es troben als carrers i places de la vila per protestar contra els retalls, les privatitzacions, el TIL, la llei mordassa o per dir No a la destrossa del territori. Quina coral de veus esperançades a frenar les endemeses de la dreta! I quina recança infinita de veure com aquestes esquerres (o hem de parlar dels de baix i els de dalt, com en temps del liberalisme decimonònic?) són incapaces d'unir les seues veus diverses en càntics de progrés, segons programes comuns, quan arriba l'hora de decidir! Amb una condició, però, i és que, si pot ser, ningú no desafini.