Sa darrera tanca

Alegria

|

Valorar:
Visto 153 veces

Un d’aquests dies que transcorren entre Nadal i Cap d’Any vaig haver d’anar al tanatori barceloní de Sancho d’Àvila, a donar un condol, en nom de tota la meva família. La difunta patia, des del seu naixement, un dels nivells més alts de la síndrome de Down. Tenia 51 anys. Durant tota la seva vida, s’havia expressat només amb crits com «ah!» o «ui!» i també amb senyals fets amb parts del seu cos, com ara els aplaudiments. La seva germana em va contar que el que més feia reaccionar la jove traspassada i la posava eufòrica era sentir les cançons de «La Trinca». «Era la seva fan número u», em va assegurar la meva amiga. De tal manera que havien intentat que als recordatoris del funeral hi figuràs com a text la lletra de la peça d’aquest grup català «Alegria; és Festa Major», però els serveis funeraris de Barcelona s’hi havien negat i la família ho havia hagut de substituir per unes fotocòpies que havien situat junt amb el llibre oficial de signatures.

La primera idea que em va venir al cap en sentir tota aquesta explicació fou que la funerària barcelonina havia fet flac, molt flac i que, a més, si havia motivat la seva negativa en quelcom de tipus diguem-ne que religiós, havia comès una errada molt greu. Vaig recordar un funeral al qual vaig assistir ja fa uns quants anys. Havia mort la mare del rector de la meva parròquia reusenca i, en iniciar la celebració litúrgica amb l’església plena de fidels i deu o dotze preveres concelebrant, el seu fill sacerdot va agrair a tots la presència i companyia en el dia de la «Pasqua de la mare». És a dir, el mossèn, un home d’una fe i unes conviccions molt profundes, considerava que aquells eren uns moments d’alegria, i no de tristor, perquè la dona que l’havia fet néixer estava ressuscitant a la vida eterna.

Però la meva intenció en escriure avui aquestes retxes no és la de parlar-vos de la fi de la nostra existència sinó tot el contrari; dels seus primers anys. Perquè aquesta nit serà la Nit de Reis que tant han esperat, durant tot l’any anterior, milers, tal vegada milions de fillets i filletes. Jo, en aquest sentit, tenc presents dos records molt personals, viscuts en dues etapes ben diferents de la meva vida. Una nit de Reis, quan era un infant, estava  ajagut al meu llit i vaig sentir un renou que provenia de l’escala i que vaig identificar tot d’una com pertanyent a la caravana dels Mags. Vaig tancar els ulls i vaig intentar dormir per tal que, en arribar a ca nostra, no em trobassin despert i passassin de llis.

L’altra vivència que us volia contar va tenir lloc el 1995. Era el meu darrer any com a regidor de Reus i vaig aconseguir fer de rei roig -de sempre, el meu preferit- a la cavalcada de la ciutat. Quan, després de tombar per tots els carrers més cèntrics de la capital del Baix Camp, llançant bosses i més bosses de caramels a tort i a dret, vam arribar al nostre punt de destí i vaig poder davallar de la meva carrossa, vaig veure que m’estava esperant una companya de feina amb el seu fill, de només cinc o sis anys, en braços. Em vaig dirigir al menut.

Hola Pau; com estàs?

Mira mare, sap com me dic; coneix el meu nom!

L’alegria, farcida d’emoció, d’aquell fillet fou l’instant més gratificant de tots els que vaig experimentar en la meva màgica vesprada. I la imatge de la seva expressió de felicitat, junt amb la cançó de la Trinca llegida al tanatori, m’han mogut a escriure avui aquest article i a titular-lo amb un únic mot: alegria.

L’alegria que tindran molts al·lots i al·lotes quan vegin els regals que els Reis els han deixat, donat que han estat molt bons fillets durant tot l’any.

L’alegria dels majors (pares, avis, concos) en copsar la cara de satisfacció dels més petits quan destapin els paquets rebuts.

L’alegria, no exempta de la seva fina ironia tan característica, amb què el meu antecessor en la redacció d’«Es Diari»  a Ciutadella, Domingo Marquès, escrivia sempre, per aquestes dates, la seva entrevista amb el patge de Ses Majestats.

L’alegria, plena d’esperança, amb què, ara fa cinc nits, vam menjar els dotze grans de raïm i vam brindar pel nou any que acabava de néixer.

La meva pròpia alegria de retrobar-me amb tots vosaltres cada dilluns.

I com que avui ho faig per primera vegada en aquest 2015 que tot just ha començat, no vull deixar passar l’oportunitat sense desitjar-vos que en aquests dotze mesos que tenim per endavant pugueu veure acomplerts tots els vostres desitjos i totes les vostres il·lusions.

Feliç i alegre Any Nou, amigues i amics!