Flor de sofre

Podrem seguir obrint l’aixeta?

| |

Valorar:
Visto 220 veces

Amb motiu de la manifestació del passat diumenge en contra de les rotondes ja en construcció, hem pogut llegir i escoltar per la premsa i la ràdio opinions contràries a les dels manifestants. Els parers favorables als projectes del govern del PP, i en una deriva per desqualificar els arguments contraris, han donat peu a que alguns comentaristes hagin acusat als ecologistes de pretendre voler tornar al model econòmic i social de la fam i la misèria, al del passat més materialment miserable. Em sembla que cau pel seu propi pes que són aquestes acusacions ben sectàries, sorgides de l’ambient i el nerviosisme preelectoral. Són eslògans sectaris i absolutament demagògics perquè encara és l’hora que haguem escoltat de la boca de cap ecologista, sigui representant de l’ecologisme que podríem anomenar «estètic», defensor de la naturalesa «romàntica», o sigui de la corrent de les «energies renovables», que l’ecologisme pretengui tal cosa. És més, el que preocupa a l’ecologisme, i cada vegada més a sectors més amplis de la població que senzillament raonen després de veure i contrastar les dades i teories científiques, sense estar afiliats a cap partit verd ni tampoc en cap altre, és que amb les evidències a la mà seran les idees del consum il·limitat dels recursos naturals i els de l’adoració del Déu cotxe, com els que té dins el cap el nostre general Ajab i el seu grumet Tadeo, els que ens faran enfonsar el vaixell, el que ens portaran a una situació en la que serà inútil obrir les aixetes perquè no hi haurà res a rajar.

Perquè en un futur proper m’agradaria seguir obrint l’aixeta, com també m’acontentaria que ho poguessin fer les generacions que em succeiran, som del parer que els millors principis ètics que es poden seguir són els de la prudència i el de la generositat amb els qui hauran de tancar la barrera. Estem exhaurint els recursos fòssils, que per definició no són renovables; ens estem carregant la biodiversitat, fins el punt que ens estem menjant la pesca, i el planeta és un fet que s’està escalfant. El futur pinta ben malament. Ballem ara la música cruel de la crisi econòmica i social, la qual obliga a fer front a moltes necessitats, però fa temps que de fons sonen els acords de la crisi mediambiental, i quan sigui total potser no hi serem a temps.

Hauríem de reflexionar globalment sobre l’espai i sobre els desplaçaments. Menorca hauria de ser un lloc per viure. No té cap sentit convertir-la en una terra de pas. El visitant que ve a l’illa busca la diferència, el que no pot trobar on resideix. Les rotondes són idees del passat, dels anys seixanta i setanta, quan les ciutats es construïen pensant amb els vehicles privats, el formigó, els grans magatzems i el consum. L’equip del Consell Insular de Menorca, encara que només sigui per prudència, hauria d’haver vist que el rumb del futur és el del transport i els serveis públics, els parcs, jardins i zones verdes, els comerços locals i els vianants.