Xerrar boig

I tu, t'ho creus?

|

Valorar:
Visto 311 veces

La pregunta és, com pots comprovar, aparentment senzilla, inclús ingènua. Donar una resposta honesta és fa, en canvi, molt difícil, realment complicat. En el fons, m'agradaria fer aquesta mateixa pregunta, de manera ben cordial, a la persona que acaba de rebre un homenatge, o al conferenciant a qui acaben de presentar o a l'escriptor que publica un nou llibre... Possiblement a la pregunta, per molt que tu somriguessis, respondria amb una mirada atònita damunt del seu també inicial somriure, ara glaçat.

Tu t'ho creus... ? Tu t'has arribat a creure sincerament que tot el que han dit de tu és cert...? La previsible cataracta de preciosos adjectius, barrocs elogis, sofisticats ditirambes i lloances, que t'han dedicat i que tu escoltes amb cara entre humil i satisfeta - i l'ego inflat com un globus de fira -, saps prou bé que tenen una bona dosi d'exageració, de falsedat. Possiblement les úniques veritats clavades hauran estat aquelles que fan referència a la teva biografia civil.

És una comèdia poques vegades certa. Rarament merescuda. En el fons, amic meu, és com un joc. Un joc de saleta d'estar: avui enumer les teves virtuts i demà tu cantaràs les meves. Molts dels qui ara pengen a galeries de retrats de fills il·lustres, surten a llistats d'acadèmics preclars o a relacions de famosos guardonats amb medalles, cintes i plaques, haurien de tornar, una per una, cada paraula que no mereixien. Recordes aquells premis de final de curs de les escoles...? A la vida dels adults també organitzem festes de final de curs, o de vida, que és quasi el mateix.

Si un bon dia s'eliminessin dels Butlletins Oficials totes les pàgines dedicades a publicar les concessions de medalles i premis, hi hauria feina feixuga per reciclar el caramull de paper sobrant.

Cert és que a tothom agrada estar uns minuts a l'altar de la glòria pública, encara que siguin brevíssims. Sentir el càlid reconeixement, l'escalf de l'admiració dels altres, per fingit que sigui. Sortirà, esperes, una nota al diari i pensaràs que ja era ben hora de que et mirin pel carrer amb certa admiració. Que els teus vesins et saludin amb un poc més d'atenció. Que mentre el teu habitual botiguer, t'embolica la compra, et faci un comentari amable... és un gustàs.

Si ja a casa, en el silenci implacable – no sempre còmode - de la soledat mires el teu petit museu de diplomes i reconeixements, i per un instant, just el temps d'un sospir, sents un cert empegueïment, l'escalfor que la vergonya et puja a la cara i te situa davant tu mateix, despullat, sense floritures, no passis cap pena: aquesta serà la mostra de que encara tens consciència real de qui ets i, sobre tot, dels teus mèrits autèntics.

El vell Sòcrates ja ho deia: «assoliràs una bona reputació si t'esforces en ser aquell que ara aparentes ser». No és gens complicat descobrir que tot és fum, que la teva minúscula petitesa no és cap drama, ets un més dels afectats per aquesta terrible epidèmia: pretendre simular allò que de cap manera ets.

Ser un càntar preciós però ple de no res, és un paper que acaba cansant. Els càntars a més, són molt fràgils i quan es rompen es veu perfectament el que contenien.

Si ets d'aquells que ignoren que en poc temps – i el temps, com saps, escapa ràpidament – seran del tot invisibles, el diagnòstic del que et passa, no és gens bo... Pitjor encara: recorda que és ben possible que de tu únicament quedin un parell d'anotacions al registre civil. La història no recordarà cap de les teves grandeses, ni de les medalles rebudes, ni dels premis i títols, ni dels aplaudiments que has rebut, o d'aquells que creies que mereixies. Seràs invisible per a la història. Memento homo.

No siguis ase: deixa't de pretensions i afanys. Compra un bon vi, mira la sortida del sol, passeja pel camp, contempla el vol majestuós de les gavines damunt la mar, ensuma l'olor del romaní, escolta bona música, estima en cos i ànima, respira a fons mentre penses que aquest serà el millor, possiblement l'únic, premi que mai rebràs.