Xerrar boig

Vestir com una reina...

|

Valorar:
Visto 134 veces

Fas veure que mires la revista amb displicència. Simules que hi dónes una ullada purament mecànica, asèptica. No vols que ningú es pensi que a tu aquestes estúpides revistetes «del cor», com en diuen, t'interessen. Ni fer-hi prop. Totes són iguals. Per molts de colors i bon paper que tinguin, les consideres una vulgar caricatura d'una societat opulenta a la que milions de ciutadans just veuen en fotografia.

En el fons, sí que mires la revista. Mentre et componen els pocs cabells que et queden, et serveix també per a no veure't reflectit a l'immens mirall que tens bé davant i que et torna implacable i cruel la teva pròpia imatge. Deia, que fulleges la revista d'aquesta setmana que, com a reportatge principal, destaca una visita oficial feta pels Reis d'Espanya a un país estranger.

Visita d'estat. Moltes reverències i somriures. Aranyes de cristall que esclaten de llum, bons mobles antics acabats d'encerar. Estores vermelles i soldats gran de gala. Jardins i gerros plens de flors. Flors autèntiques, de les que fan olor. Tot resulta perfecte, impecable. Els vestits també. Els dels homes quasi tots semblen igualets si deixem de costat els uniformes militars coberts de tota casta de medalles i bandes de colors. Els de les dones, ep, ja és una altra cosa: és com assistir a una gran desfilada d'una setmana de la moda, encara que no totes aquestes importants dames que avui els exhibeixen siguin tan esveltes, ni atractives com les models autèntiques.

Has comptat que la Reina, surt a una dotzena de fotos i que llueix set vestits diferents. Carai, penses, aquesta bona senyora, deu pagar un bon excés d'equipatge a l'avió. Has comptat set models diferents i la visita just ha durat tres dies. A una altra revista repassen, amb bones fotos i comentaris, la manera de vestir de la Reina: en mostren una vintena. Tot un pressupost, ja que tots aquests vestits no són anònims: ben igual que els llibres o els perfums, tenen darrere un prestigiós autor, un dissenyador que la revista s'encarrega de destacar. No són vestits senzills i seriats, fabricats a milers, són vestits amb nom i llinatge distingit. I preu.

La pregunta sorgeix tot d'una: és realment necessària aquesta exhibició...? Acceptat: una persona d'aquesta categoria ha de tenir roba d'estiu, d'hivern i de mig temps. Més: que la primera dama ha de dur uns vestidets de més per si es fa una taca, ja que entre dinars, sopars i recepcions, sempre li pot caure damunt un canapè de caviar o unes vermelles gotetes de bon vi. I sabates. I accessoris que facin joc. I joies també... Una exagerada representació. Qui en vestits gasta massa, té el cap de carabassa, deien els vells valencians. Els aficionats al antics refranys recordaran també allò de el hábito no hace al monje. Ni a les reines, afegirien ara.

Cert és que reis, reines, presidents o presidentes, ja no solament són ells: ens representen a tots. A tothom. I a mi però, ja veus, no necessit gens que em representin amb molta parafernàlia. Amb poca cosa: elegant i discreta n'hi ha ben prou.
I ben igual que penses això, també opines que anar vestit d'autoritat progre tampoc és anar amb una simple samarreta i xancles, com has vist darrerament, El progre també representa als seus conciutadans, tant si l'han votat, como si no. L'autoritat mai no la dóna, ni la farà un vestit, és cert, però unes certes formes i un mínim de respecte al càrrec que t'han confiat, tampoc és gens dolent, ni llevarà ni un gram de la seva personalitat a la persona que l'ocupa.

Vestir, que simplement vol dir cobrir el cos de roba o d'altra cosa que eviti la nuesa, no hauria, creus tu, de servir mai del món per anar disfressat d'allò que no ets ni seràs. Les pures aparences millor deixar-les a la bona gent del teatre.
En definitiva, uns i altres: reines, prínceps, militars, cardenals, presidents, autoritats, siguin conservadors o progres, haurien de recordar sempre aquella fantàstica sentència: aunque la mona se vista de seda, mona se queda.

Més clar, impossible... no trobes?