Anatomia humana

Una visita al museu de l'exili

|

Valorar:
Visto 109 veces

Dijous passat, Dia Universal de la Infància, pensava que havia d’anar-hi, per saber-ne més, sobre què va passar amb aquella gent que fugien de la dictadura franquista, i sobre quina cara feien aquells infants innocents. Vaig anar-hi dissabte.

El Museu Memorial de l’Exili, a La Junquera, Girona, frontera amb França, és una visita obligada per recordar que hi va haver un temps, no gaire llunyà, en el qual les amenaces, les persecusions i les represàlies van obligar molta gent a fugir del país, buscaven pau i seguretat. En arribar-hi, però, descobrien que els esperaven, que els havien traït, que anaven a parar als camps de concentració del Roselló.

A més de l’exposició permanent, ara n’hi ha una de temporal: «Dibuixar la veritat nua dels camps del Roselló (1939-41)». Són els dibuixos que Josep Narro (1902-94), un conegut il·lustrador de l’època, hi va fer tot estant empressonat als camps. Retraten amb cruesa i alhora amb bellesa les males condicions de vida a què van ésser sotmesos els exiliats republicans.

El dibuix d’un fiet em va cridar especialment l’atenció. Més aviat prim, de cara triangular, els ulls grossos, la mirada trista però atenta, cap en alt, cap somriure, els cabells dibuixats com si fossin d’un home. Innocent, al camp de concentració, només perquè els pares volien respecte i consideració envers qui pensa diferent.

Ara fa 25 anys que el món va reconèixer els drets dels fiets, i van signar la «Convenció sobre els drets dels infants» el 20 de novembre de 1989. Dos països, però, no van reconèixer aquests drets: Somàlia i Estats Units.
Estats Units mai no va ratificar la Convención sobre els drets dels infants. Quan n’era president, George Bush la va rebutjar de manera explícita. El president anterior, Bill Clinton, tampoc no va donar-li entrada.
Aquesta Convención (o Declaració) sobre els drets dels infants és una peça clau per entendre els drets humans.

De fet, és impossible d’entendre els drets humans sense els drets infantils, sense aquesta declaració d’abast universal.

L’article 24 reconeix el dret de tot infant a gaudir del més alt nivell possible de salut. Reconeix que té dret a disposar de serveis per al tractament de les malalties i la rehabilitació de la salut. I l’obligació dels països de vetllar perquè cap fiet o cap fieta siguin privats d’aquests drets. L’apartat b del punt 2 d’aquest article remarca el gran valor de l’assistència primària.

El punt 3 indica que els Estats han de fer tot el possible per abolir les pràctiques tradicionals o culturals que resultin perjudicials per a la salut dels fiets o les fietes.

Però, ai!, aquests drets no són respectats en nombroses regions del món. Aquest no-respecte dels dretes infantils no sembla que sigui cosa de riquesa o pobresa, de país pobre o de país ric, sinó més aviat de mentalitat, de cultura, de tradició. O de pura maldat. Són factors que es podrien corregir.

Un fiet sense recursos, a Estats Units, només podria accedir a una sanitat mínima, elemental, de poca qualitat, només puntual. El mateix fiet, a Espanya, rebria totes les atencions que fossin necessàries, sense cap limitació.
Al Museu de l’Exili hi vaig veure el passat. Però veig que aquest passat no està del tot superat: és fàcil d’observar que algunes estratègies del passat conserven vigència actualment, tot i que més sofisticades, més dissimulades.

Aquest passat que hi vaig veure, amb les seve llargues branques que arriben fins el present, obliguen a preguntar-nos com serà el futur. El primer pas per al futur, el futur que comença ara mateix, és entendre que han de deixar de banda les estratègies del passat.