Anatomia humana

N’hi ha que se'n van

|

Valorar:
Visto 160 veces

Durant 2014, fins al 30 de setembre, 94 metges especialistes de la sanitat pública balear van fer tràmits per anar-se’n a treballar a l’estranger. A Canàries són 119. En proporció al nombre d’habitants, se’n van més de Balears que de Canàries.

A Catalunya són 471, a Madrid són 609. En total, per al conjunt espanyol, són 2.678 els metges especialistes del Sistema Nacional de Salut que van sol·licitar el Certificat d’idoneïtat professional, un requisit indispensable per fer de metge fora d’Espanya.

Aquest total de metges que planeja d’anar-se’n és gairebé un 2% superior al de 2013. Segons informa l’Organització Mèdica Col·legial, que agrupa tots els col·legis de metges d’Espanya, la majoria dels que volen marxar són especialistes en medicina de família o en pediatria.

Aquesta situació és alarmant i permet de preveure que continuaran els problemes de la sanitat pública. L’Estat hauria d’assegurar les condicions socials i polítiques per tal que els metges i en especial els especialistes, la formació dels quals paguem entre tots perquè els necessitem, puguin trobar les condicions necessàries per desenvolupar-se professionalment a casa, i oferir en conseqüència una bona sanitat.

Tot considerant que no és pas així, hem de pensar un altre cop que hi ha una voluntat deliberada d’enfonsar la sanitat pública. Aquesta situació deixa les vergonyes a la vista d’unes autoritats que semblen incapaces de veure-hi clar. O que no volen veure res més que allò que els interessa de veure, o que no volen fer res més que allò que els interessa de fer.

La crisi de l’ebola és un altre símptoma de no voler veure, d’incapacitat, de persones que demanen o accepten d’ocupar un càrrec sense tenir prou solvència humana i professional per ocupar-lo. Hem de recordar que l’Hospital Carlos III de Madrid estava en procés de tancament per reconvertir-lo en centre sociosanitari.

També n’és un símptoma el fet que es permet que una advocada assumeixi, per pròpia decisió, la responsabilitat de solucionar un greu problema mèdic la solució del qual ni els metges coneixen. Ara per ara, només Metges sense Fronteres entén prou d’ebola, i són una organització apolítica i sense ànim de lucre.

En aquest context de no voler veure el que és evident, sembla que la consulta del 9-N, per saber quina és la voluntat de tothom a Catalunya, ara per ara no serà possible. «No queremos», afirmava i repetia el blau president fa uns dies, el dissabte 4 d’octubre, en un acte del partit, tot ben enregistrat per les càmares i els micròfons.

«No queremos», dit i repetit, no és precisament una afirmació serena ni responsable. No és pròpia del president d’un país, ni tan sols és pròpia d’un adult seriós. És més aviat la resposta d’un fiet enrabiat. A la vista està que no es pot amagar el mal de panxa, ni les ànsies, ni les basques.

Tampoc no es pot amagar que aquesta actitud de «no queremos» també té un equivalent balear, encara que no tinc constància que l’insular presidente ho hagi dit. Però sí que tinc constància, i tots en tenim, de l’actitud mil cops tossuda de no voler acceptar les reclamacions, mil cops repetides, de pares, alumnes i mestres vestits de samarreta verda.

Prou que es veu que tant aquí com allà n’hi ha un que, recolzat en una majoria absoluta, silenciosa i submisa, insisteix a dir que no perquè no en matèries tan importants com ara la formació dels fiets a escola, la defensa d’una sanitat pública i racional, i la voluntat d’alliberar-se del pes que llastra el desenvolupament, sigui de la ínsula estimada, sigui de la península igual d’estimada.