Anatomia humana

Una taca de llet als ulls

|

Valorar:
Visto 229 veces

Segons explica la mare, el primer pediatre, que poc després es jubilava, va dir-li que no tenia cap importància, que era cosa freqüent, que això és una taca de llet. Això no és un diagnòstic. Enlloc no hi ha res escrit sobre cap taca de llet a l’ull d’un bebè. Durant els mesos següents, cinc metges van passar per la consulta del pediatre que es jubilava.

Aquests cinc metges, apunta la mare, li van dir el mateix: és una taca de llet. Però no hi ha res a la pediatria ni res a la puericultura, ni res al sentit comú que sigui una taca de llet a l’ull. La mare, prou que se n’adonava: cap taca blanca a l’ull del fillet pot ser una taca de llet, i va dur el fiet, amb 21 mesos, a l’hospital.

Suposo que el fiet duria una petita, minúscula blancor, esgarrifosa, tan sols un nuvolet cotonós a la nineta dels ulls, un blanc grisenc de terrible significació, a tots dos ulls, no sé si poc perceptibles o ben evidents. Van veure el bebè a Oftalmologia, i van fer-li el pitjor dels diagnòstics: retinoblastoma, als dos ulls.

No explicaré aquí què és un retinoblastoma. L’oftalmòlega que fa el diagnòstic, incapaç d’entendre negligència o ignorància de tan terribles conseqüències, i en veure la mare, i el fiet, fa públic el cas en l’últim número de la revista Pediatria Catalana.

Aquesta revista és la publicació oficial de la Societat Catalana de Pediatria, que manté vincles professionals i personals amb pediatres, quasipediatres i cirurgians pediàtrics de les Illes Balears. Fins i tot va haver-hi voluntat menorquina de tenir-ne una mena de delegació a Menorca.

La carta que publica l’oftalmòlega amaga la identitat del bebè i de la mare, i dels sis metges. Però l’autora no amaga la pròpia identitat: en dóna nom, cognoms i lloc de feina, és a dir, se’n fa responsable.

Amb paraules senzilles i eloqüència maternal, l’autora oftalmòlega descriu la desesperació de la mare en saber el què, i descriu la pròpia desesperació en saber-se, en veure’s impotent.

No vol culpables  davant un tribunal, tal vegada perquè ja sap que els sis metges, o almenys els cinc últims, ja no dormiran tranquils mai més, ni cometran cap més pecat per negligència o ignorància. El que vol és que tothom en sàpiga, per tal que no torni a passar.

Però aquests sis metges en són responsables, i culpables. Sempre, el primer que el metge ha de fer és mirar el pacient, i mirar-lo als ulls. Si haguessin ben mirat aquest pacient fiet als ulls haurien vist que res de blanc al negre dels ulls és una taca de llet.

Són culpables, sí, sense dubte, però només parcialment. També són igual de culpables el director de l’ambulatori, el gerent de l’àrea sanitària i el conseller de salut si van dissenyar, o acceptar, unes noves condicions de treball en les quals la possibilitat d’equivocar-se és cada cop més probable.

Si hi ha judici, que sigui per a tots. Però cap judici no li tornarà la salut als ulls del fiet. I no sé si en realitat farà justícia perquè, al cap i a la fi, els protagonistes d’aquest fet verídic són alhora víctimes d’una situació patològica que s’escola de les mans. Les retallades que van exigir els poderosos d’Europa i que Espanya va acceptar de cap cot, fan que ara l’equivocació, l’error, la negligència i la ignorància siguin més probables.

Diumenge vam escollir eurodiputats. Durant els dies previs de propaganda electoral, cap aspirant va dir que com a eurodiputat cobraria cada més una mica més de dotze mil euros, i que els cobrarà tant si fa feina com si no en fa, i que no n’assumeix gaire responsabilitat sobre els resultats. La diferència és cruel i dolorosa.

Voldria saber-ne més, sobre aquell fiet, sobre aquella mare, sobre aquells metges, però tal vegada ja n’hi ha prou: ja en tenim prou!