Sa darrera tanca

Quin "Godot" esperam ara?

|

Valorar:
Visto 102 veces

Fa algunes setmanes, us rallava de la incomunicació, particularment en el sí de les parelles i de les famílies i acabava aquell article fent una breu referència a l’allunyament que hi ha, hores d’ara, entre Catalunya i Espanya. Avui, si m’ho permeteu, voldria incidir en aquest contenciós. I ho faig, bàsicament, perquè escric aquestes retxes l’endemà del dia de Sant Jordi, en què s’ha produït un desembarcament al Principat de la plana major del Govern espanyol, amb el president Rajoy i la vicepresidenta Sáez de Santamaría al capdavant. Però el més curiós del cas és que ambdós polítics no s’han trobat amb el president de la Generalitat i que aquest, Artur Mas, tampoc no ha fet res per veure’ls. Més aviat a l’inrevés; uns i altres s’han ignorat.

I aquest no és un cas aïllat, en els darrers temps. Ans al contrari, els representants dels executius d’Espanya i de Catalunya s’eviten i s’esquiven i, quan han de coincidir, forçosament en algun acte públic, tiren de protocol i, si poden, arraconen l’altre, fent seu tot el protagonisme mediàtic de l’esdeveniment. Sembla com si tots dos presidents passassin del seu homòleg, emprant aquella frase tan pròpia dels francesos: “Mas? Rajoy? Connais pas”.

Tot aquest enrenou no es va produir mai, per exemple, en els 23 anys de govern de Jordi Pujol. Ni tampoc va succeir durant la presidència de Pasqual Maragall qui, a més, va ser l’alcalde dels Jocs Olímpics de Barcelona, l’any 1992. En aquella època, els més alts representants d’Espanya i de Catalunya es trobaven sovint, dinaven o sopaven plegats i mantenien unes relacions immillorables, tot respectant la ideologia pròpia de cadascun d’ells. Un bon exemple del que us estic afirmant és l’amistat entre el rei Joan Carles i el qui va ser portaveu de CIU al Congrés, Miquel Roca, a qui el monarca espanyol ha fet l’encàrrec de cuidar-se de la defensa de la infanta Cristina, quan aquesta ha hagut de comparèixer davant dels tribunals.

Eren altres temps, això és cert. Pujol governava amb majoria absoluta i, quan no va disposar d’ella, va cercar sempre el suport dels qui manaven a Madrid. Avui en dia, ni Rajoy ni Mas tenen poder de veritat. El mandatari espanyol pren les seves decisions seguint les instruccions que li vénen de Brussel·les i, en aquests moments, no donarà cap pas fins que les properes eleccions al Parlament europeu no s’hagin celebrat, no fos cas que les noves formacions que pretenen instal·lar-se a la dreta dels populars no els passassin la mà per la cara. I ja no diguem de l’actual president de la Generalitat, que es veu pressionat pel seu soci de legislatura, Esquerra Republicana, i  per una societat civil cada cop més sobiranista i més organitzada, que no veu possible l’encaix de Catalunya en una Espanya que torna al centralisme i a l’uniformisme com a eixos de l’acció del seu govern de torn. D’açò, els menorquins en sabeu molt, ja que vau ser els primers en patir les conseqüències de la nova llei d’Educació.

És evident que Rajoy i Mas haurien de parlar i que haurien de fer-ho de com enfrontar aquesta problemàtica, abans de que no la puguin controlar i se’ls acabi escapant de les mans. Però l’un i l’altre deixen passar el temps com si estiguessin demanant que algú vingués a donar-lis la solució. La seva actitud em recorda la dels dos personatges principals d’una obra de teatre d’Eugène Ionesco; “Tot esperant Godot”. Ells es troben cada dia però  no fan res més que estar pendents de l’arribada d’aquest Godot que no acaba de presentar-se mai.

I quin ha de ser, ara, el Godot que vengui a resoldre el que ja ha estat anomenat el “procés” de l’encaix o el desencaix de Catalunya dins Espanya? No crec que la solució pugui estar en la reforma constitucional federal que proposen els socialistes. Perquè ens portaria més cafè per a tothom i no donaria resposta al fet diferencial català, com al d’altres territoris amb llengua i cultura pròpies, com són les Balears, València, Euskadi o Galícia. Un dels pares de la Constitució, Miguel Herrero de Miñón, va proposar fa pocs dies una interpretació de la carta magna que permeti blindar les competències fonamentals per a aquests territoris, com l’Ensenyament, la Política cultural i d’altres que els facin trobar-s’hi còmodes. “Aquesta podria ser l’autèntica reforma de la Constitució”, va concloure.

Però mentre, Rajoy i Mas continuen esperant Godot. Un Godot que no estarà representat pels barons del PP ni tan sols, probablement, pel mateix poble de Catalunya. No serà la Unió Europea, com molts asseguren, la qui tindrà la darrera paraula?