Anatomia humana

Ràbia, i d'altres ràbies

|

Valorar:
Visto 116 veces

Alerta, que la cigarreta electrònica no és pas inofensiva, i em fa ràbia que no en diguin res. Hi ha una altra mena de ràbia, i són ràbies prou justificades, hi ha rabiosos i rabiüts. Però deixeu-me que primer us digui que ara fa un any que el Parlament Europeu alertava sobre les incerteses i sospites que envolten la cigarreta electrònica.

La cigarreta electrònica és un dispositiu que vaporitza nicotina líquida, que l’usuari inhala com a vapor (en diuen «vapejar»). Vapejada i inhalada d’aquesta manera, la nicotina entra als pulmons i passa a la sang a través de les finíssimes membranes pulmonars, i d’aquí al cervell. Aquesta nicotina és tòxica i addictiva.

N’hi ha que no tenen nicotina, però el Comitè Nacional per a la Prevenció del Tabaquisme informa que s’ha trobat nicotina a les cigarretes electròniques que teòricament no en tenien gens. Afirma també que no són eficaces per deixar de fumar, més aviat al contrari: la persona pot continuar enganxada a la nicotina i al costum de fumar.
Però el vapor de la cigarreta electrònica conté menys nicotina que el fum de tabac, i no conté els nombrosos components cancerígens derivats de la combustió del tabac. No obstant això, la ciència insisteix a dir que encara no hi ha prou informació científica per afirmar que siguin inofensives.

De fet, no semblen pas inofensives,  perquè unes quinze aspiracions a la cigarreta electrònica són equivalents, en nicotina que passa a la sang, a fumar una cigarreta convencional. I vapejar-se una càrrega equival a fumar-se un paquet de tabac.

Fa unes setmanes, a la Corunya van diagnosticar el primer cas de pneumònia lipoidea en un vapejador de cigarretes electròniques.

El que em fa ràbia és que la propaganda de les cigarretes electròniques no alerti sobre el perill potencial de vapejar unes substàncias que ningú dóna per segures. Més coses em fan ràbia.

Em fa ràbia que el govern central continuï amb la política de rescatar, amb doblers públics, les empreses privades més poderoses, com ara la de les autopistes de Madrid. I alhora deixa caure les empreses petites, i continua collant la sanitat pública i l’ensenyament públic.

La ràbia no és poca cosa, i farà mal fet qui consideri que la ràbia és malaltia d’un dia. La policia va haver d’abatre un rabiós perquè no hi havia manera de controlar-lo, i mossegava.

Frenètic, rabiós, la policia de Toledo va haver d’abatre un ca que havia mossegat uns fiets. Mort el ca, en fer-li l’autòpsia van veure que estava rabiós perquè tenia la ràbia; se’n diu la forma rabiosa de la malaltia ràbia.
També de l’any passat és el cas d’una fieta de 5 anys que la van dur a l’ambulatori, a Granada, perquè un ca li havia fet una mossegada quan era a Bolívia, tres setmanes abans. No era gaire cosa, només una ferideta de res, però el metge de l’ambulatori va sospitar ràbia, i va actuar en conseqüència.

El ca li havia transmès la ràbia, efectivament, però l’actuació del personal sanitari va impedir que la nena desenvolupés la malaltia. Espanya no registra casos de ràbia humana des de 1978, però ara hi ha molta ràbia.
Ràbia perquè el president diu que «Educació pública, de qualitat i en català no és el nostre model» i perquè la consellera, màxima autoritat en educació, xerra d’un tal informe Trepitja (és a dir, l’informe Pisa) com si en sabés; i parla d’això que li diuen sa moma, i no sé si sap que és el museu Moma de Nova York. Aquestes coses fan ràbia, i la ràbia no passa, no la calma el temps, no l’oblida el silenci, la ràbia no se’n va perquè en aquestes mans estem.
Ràbia perquè rescaten bancs i autopistes, i alhora cargolen i recargolen el personal que fa servei. Però aquest personal continua que demostra una capacitat que triomfa sobre la incapacitat i les durícies dels poderosos.