Anatomia humana

La marea blanca i el cant de sirenes

|

Valorar:
Visto 102 veces

Ara fa una setmana que el màxim de la sanitat de Madrid va haver de renunciar a causa de la marea blanca i dels poderosos arguments a favor d’una sanitat de gestió pública. La marea és cosa impossible d’aturar, més encara si és una marea de persones carregades d’arguments sòlids a favor de conservar la gestió pública de sis hospitals i d’un grapat de centres de salut.

Aquesta renúncia és tot un exemple a seguir, perquè no és gens habitual que polítics o gestors abandonin el càrrec (i el sou) quan són cridats al seny, sigui per via judicial, sigui per via de quedar demostrada la incompetència per al càrrec. Més d’una vegada s’ha dit que el càrrec no duu implícita la competència ni les habilitats per desenvolupar-lo.

Qui ara és exconseller de Sanitat de la Comunitat de Madrid, Javier Fernández Lasquetty, és un advocat que abans feia de secretari general de la Fundació Faes, ben coneguda per la marcada tendència neoliberal dels seus membres, de les seves acciones i del seu argumentari oficial. El conseller que el substitueix és Francisco J. Rodríguez, metge de l’hospital Gregorio Marañón i professor de la Facultat de Medicina.

No és en sí mateix dolent que el màxim de la sanitat no sigui metge, perquè al cap i a la fi no farà de metge. El que és inacceptable és que faci gestió de recursos sanitaris sense considerar el parer i les opinions dels professionals i usuaris de la sanitat.

I han estat precisament aquests professionals, organitzats en allò que va dir-se marea blanca, que el van fer fora en demostrar-li que la privatització que volia fer és un mal negoci per a la sanitat i per als usuaris (i un bon negoci, però ben fosc, per als interessos dels amics).

Fóra bo de recordar que la signatura dels convenis per traspassar la gestió a mans privades d’aquells sis hospitals es va fer a principis d’agost, tot aprofitant l’aturada estiuenca. I que les empreses adjudicatàries no van competir entre sí per les adjudicacions, i que a últim moment el Govern va fer-los una rebaixa del 90% en la quantitat de diners que havien de deixar com a garantia de la gestió que farien.

Tot plegat, és evident que era un bon negoci, però ben fosc, per als de sempre. I ara les empreses adjudicatàries podrien demanar una compensació de 281 miliones d’euros, que haurien de sortir de la butxaca pública, és a dir, de tothom.

Aquest projecte de privatitzar la gestió de sis hospitals, inaugurats en 2008, havia de ser el pla privatitzador més important mai dissenyat a Espanya, i vet aquí que cau per la força de la raó. La raó ha estat esgrimida amb bata blanca, des del carrer, des de l’hospital, i triomfa sobre l’argumentari oportunista, de guants blancs, esgrimit des del despatx.

També hem de recordar que Menorca va fer cosa semblant, i no fa gaire. La marea blanca menorquina va tenir el mateix objectiu: reclamar una gestió sanitària ben feta i considerant el parer i les opinions dels professionals i usuaris de la sanitat.

En proporció òbviament diferent i amb diferències que també són òbvies, la marea blanca de Menorca va aconseguir que se’n vagi, però no va aconseguir que reconegui el fracàs i abandoni el sou. El de Madrid va abandonar el càrrec i el sou, i va reconèixer que marxava perquè no se n’havia sortit.

Però no podem negar (molt ingenu seria) que ja hem començat el camí cap a les eleccions, i que de cara a les eleccions la blavor oficial ja ha canviat el discurs. Ara resulta que tot ha anat bé, ara hi ha bones perspectives per aquí i per allà, ara hi ha flors i violes, ara hi ha brots verds, ara hi ha la voluntat de respetar la voluntat de les marees. Pareu atenció, perquè és un cant de sirena.